4. Previsió de calendari

Un cop es publica al DOGC la convocatòria d’ingrés al cos de mossos d’esquadra i aquesta s’obre, comença el termini per entregar tota la documentació que es demana i comprovar si es compleixen tots els requisits.

Pel tema de la nacionalitat no cal patir, de moment: ens agradi o no, encara som espanyols. Després farem el recompte del títols, ens assegurarem de tenir l’edat adequada, de donar la talla, que no hi hagi exclusions mèdiques... cosetes d’aquestes. Tot això ho trobareu explicat en la pàgina web de la Generalitat, no cal patir. Només cal anar recopilant tota la burocràcia que es demana, que no és poca.

Un dels punts importants és el que parla de les taxes. S’han de pagar. Punt. És un toc de «catalanitat», perquè no perdem el (bon) costum de pagar per tot.

Ara seriosament, un petit consell. Quan aneu als bancs i demés organismes on us hagin de segellar papers, no està de més portar un parell de còpies extra. No sigui que la impressora del banc s’encalli i es mengi els fulls, o el bolígraf per signar exploti i ho taqui tot de tinta, o el xicot del banc es quedi el full que no s’ha de quedar i tu te’n vagis amb les mans buides. Sigueu previsors i avanceu-vos a les possibles eventualitats.

Un cop es tenen tots els papers, fotos, títols compulsats (ara en parlarem, d’això), el DNI (sobretot que NO estigui caducat), llibres de família i mil altres coses, es pot procedir a fer l’entrega dels documents.

Sobretot: llegiu bé els fulls abans d’omplir res, i sí, aquella lletra petita i eixarreïda que apareix a baix de tot, també. Llegiu les instruccions de com fer-ho correctament.

A l’Y li va passar una cosa curiosa amb el títol de català. Si teniu el nivell B de català podeu aportar el títol i és un examen menys a fer, que està bé, no? Doncs ja teniu l’Y enfilant cap a l’institut on havia estudiat per anar a buscar el certificat B de català.

S’acosta a l’administrativa:

—Necessito el certificat B de català.

—Ui, doncs ara no hi és la secretària. Però ja li diré que te’l prepari i el vens a buscar.

—D’acord. Quan tardarà?

—Ui, no gaire. Això no triga gaire.

Doncs sort que «això no triga gaire», perquè una mica més i a l’Y li passa la data límit per entregar els papers. Però per fi, després d’anades i vingudes de l’institut, de reclamacions i de trucades, l’Y obté el preuat certificat. Ara toca compulsar-lo. Que no és tasca fàcil, perquè resulta que ara, per compulsar un paper, que no és res més que fotocopiar-lo i segellar-lo conforme la còpia és idèntica, has d’anar al notari! Almenys al poble de l’Y.

Això que abans es feia sense problemes a l’ajuntament, a l’escola o en algun altre «lloc oficial» d’aquests més assequibles a tota la població, ara ja no. Au, ves al notari, que només entrar per la porta ja et deuen descomptar diners de la butxaca, i demana que et compulsin un paper. I porta tu la fotocòpia, eh? No fos cas que te l’haguessin de fer ells i ja no arribessis a final de mes. Perquè sí, per compulsar una fotocòpia, senyors meus, et cobren! Que jo entenc que tothom ha de viure, i que la carrera de notari deu costar molt i tot això, però vaja, que feina no els en falta mai: quan no són hipoteques, són crèdits, herències, denúncies, concursos... si estan ficats a tot arreu!

L’Y, doncs, entra a la notaria un dijous a mig matí. Ha d’entregar els papers el divendres, dintre de 24 hores. Demana si li poden compulsar una fotocòpia. Li donen hora per dilluns.

—Com? Dilluns? —diu lentament, el seu cap pensant que la bona dona no l’havia entès

—Home, i te la dono aviat, eh? Que el notari té l’agenda plena.

Un ulls estupefactes esguarden la secretària de fit a fit.

—Però és que jo haig d’entregar això demà al matí a Barcelona. Ho necessito per avui.

La secretària se’l mira amb cara de «T’has flipat, xaval».

—No, no, abans de dilluns no t’ho pot fer.

—Però si només ha de posar un segell i firmar!!! —això últim només ho pensa, no ho verbalitza audiblement—. Deixi’m el segell a mi i ja el poso jo, carai!!!

L’Y respira a fons deu vegades, després deu més, i finalment diu amb lentitud i marcant bé cada síl·laba:

—No, no, és que ho necessito avui. Demà haig d’entregar els papers. És molt important.

Recalca el l’avui i el molt.

La secretària se’l mira amb cara de «Sí, ves, doncs haver vingut abans». Però tampoc ho verbalitza. Amb cara de pomes agres li agafa els fulls i li diu:

—Torna al migdia. Miraré a veure si t’ho pot fer per llavors.

El to és el d’algú que t’està perdonant la vida. Li està fent el favor del segle. Si el cel es guanyés, la secretària, amb aquest gest tan misericordiós i magnànim s’asseuria al costat de nostro senyor, vaja.

L’Y deixa els fulls i torna al migdia. Ja estan compulsats. Paga sense dir res i surt amb aquell tresor a les mans. Després el «Gobierno de España» va fent campanyes de «Hoy sé amable, ho seràs mas feliz»...

L’endemà l’Y pot presentar sense problemes els papers davant el registre corresponent i ja només queda esperar a que surti la cobejada llista d’admesos i exclosos i exempts de la prova de coneixements en llengua catalana.

Per cert, si la cosa va endavant i supereu totes les proves d’accés, després us tocarà entregar de nou tots els papers. Doncs que sapigueu que allà mateix on els heu d’entregar us poden compulsar la fotocòpia... i gratis! 

3. De com triar una bona acadèmia

Bé, tornem una mica enrere en el temps, just en el moment del cafè al McDonald’s, quan l’Y i la X han marcat les prioritats, les coses urgents que han de fer per poder començar a avançar.

La segona d’aquelles prioritats era buscar una acadèmia on preparar-se les oposicions. Un lloc on et donin el temari i els tests per fer, te’ls corregeixin, et valorin, t’assessorin i t’indiquin en què has de progressar, donant-te el millor suport en tots els casos. Aquesta seria la definició d’una bona acadèmia.

Doncs bé, aneu amb compte. Primer de tot, i sense voler desprestigiar la tasca d’aquestes escoles, dir-vos que no és imprescindible estar apuntat en una acadèmia per anar a examen, i el més important, no és cap garantia d’aconseguir un aprovat.

El temari es pot trobar a la pàgina web oficial de la Generalitat. Quan s’obre una nova convocatòria, allà hi ha tot el que necessiteu. Els tests els podeu aconseguir a la llibreria de la Generalitat, per exemple. Presencialment o comprant-los per Internet, que ara ja no tenim excusa. Els llibres de tests porten les solucions darrera, i en cas de tenir dubtes us asseguro que la xarxa està plena de fòrums amb aspirants amb les mateixes preguntes que vosaltres. Feu comunitat, encara que només sigui virtual.

Per les proves físiques es pot trobar un entrenador personal que us munti el circuit i us entreni. Si ho feu entre diverses persones surt més econòmic, lògicament.

I per les avaluacions psicològiques no es pot entrenar gaire, que diguem. Un és com és, i la clau és no voler aparentar ser una altra persona. Contestar amb sinceritat, sense trampa.

Potser la prova més difícil de preparar un de sol és l’entrevista personal. Aquí seria possible buscar algun lloc on us ajudin (que n’hi ha) o cercar les possibles preguntes per Internet i llegir-les enèsimes vegades per veure com es podrien contestar de manera adequada. Però sense obsessionar-se. La xarxa és un bon recurs, però s’ha de saber triar entre tot el que ofereix.

Si finalment opteu per anar a una acadèmia, podeu fer-ho presencialment o online. La vostra decisió sempre estarà condicionada per la vostra disponibilitat. A més temps, més opcions d’anar a classe. A menys temps, guanya la opció a distància.

Com és previsible, l’Y va buscar una acadèmia online. El cert és que el temps que restava pel primer examen no era gaire, i no es podia encantar. Així doncs, va matricular-se en una escola i va pagar religiosament el 700 euros que li van demanar.

Accedia a la plataforma virtual com estudiant, amb el seu codi personal d’accés i la seva identificació. Rebia els exàmens i els feia, els enviava i li tornaven corregits. Fins aquí molt bé. Però al cap de poc va deixar de rebre les correccions. Després no li contestaven els e-mails. Més tard ningú responia a les trucades de telèfon. Fins que finalment la plataforma virtual va negar-li l’accés. L’acadèmia s’havia fos. Havia desaparegut.

Temps després, quan ja estava tot passat, van trobar informació sobre aquella i d’altres acadèmies i van veure que no eren els únics afectats pel mal servei (o frau, siguem clars). Hi havia moltes queixes i males crítiques.

No dic que totes les acadèmies treballin igual ni molt menys. És més, vull pensar que això va ser un cas aïllat. Però sí que us recomano que aneu amb compte a l’hora de dipositar la vostra confiança i els vostres diners en un lloc.

I és que hi ha acadèmies que van més endarrere que endavant... 

2. Com (no) dir-ho a la família

Bé, hem acabat el capítol anterior amb la llista completa i enumerada de «coses a fer abans de» i amb les prioritats ben clares. Comencem per la primera.

En el cas de la X i l’Y la situació de parlar amb el soci és una mica, com ho diríem?, delicada. Perquè resulta que el soci de l’Y és ni més ni menys que el pare de la X. O sigui, el seu sogre. Buf! I que tenen una empresa familiar pujada amb molt d’esforç i sacrifici. I que l’Y és el que els té quatre-cents carnets que acrediten l’empresa per poder treballar. Si la situació no fos aquesta, no passaria res. Qüestió de mantenir la discreció sobre el que s’està fent i punt (mentir a tort i a dret, vaja, tot i que pugui semblar contradictori per un futur policia).

De moment l’Y decideix no dir-ho ni als seus pares ni als seus germans.

El primer que heu de decidir és si ho direu a la família i amics o no. O només a la família. O només als amics. O només als membres de la família que siguin els vostres amics. Tant fa. És important tenir això clar des del principi, perquè el procés d’oposició és molt llarg i es fa molt llarg, per tant us preguntaran infinites vegades com us va. I això arriba un punt que crema.

Feu un càlcul simple. Si ho dieu a deu persones, i en un mes veieu a aquelles deu persones dos cops, i cada vegada que les veieu us fan la pregunteta, al cap del mes us hauran preguntat com us va vint vegades. Multiplicat pels nou mesos d’institut, per exemple, serien cent-vuitanta vegades. I jo no conec ningú que al Facebook només hi tingui deu amics...

Si s’opta per la discreció, sempre es pot ampliar el cercle de persones que ho saben de forma gradual.

L’Y decideix, doncs, optar per la discreció. Però hi ha un petit problema: té un fill de cinc anys. I els nens d’aquesta edat no solen destacar per la seva habilitat en guardar secrets.

—Papa, saps què? He anat amb la mama a comprar-te un regal d’aniversari més xulo...! Vols saber què era? Doncs uns guants per la moto. I també hem anat a comprar un pastís que posa felicitats, de nata, de xocolata i de turró, i aquesta nit vindrà l’A, el B, el C, la D i la E per fer una festa sorpresa pel teu aniversari, i...

Veieu? No és fàcil. Els ho podeu intentar amagar durant un temps, però els nens són millor que el trasto aquell de La máquina de la verdad, i detecten a quilòmetres si els menteixes. (Que dic jo, i utilitzar-los amb fins de seguretat nacional per interrogar els espies? Segur que saben si diuen la veritat abans que el mitificat polígraf).

La X i l’Y, doncs, decideixen, en un primer moment (que serà breu, molt breu), no explicar-li al seu fill que el papa començarà a estudiar per ser mosso.

Una cosa important a l’hora de presentar-se a les oposicions per mosso d’esquadra és el suport familiar. En el cas de l’Y i la X, casats i amb un fill, decideixen prendre’s tot aquest llarg procés com un projecte familiar. Penseu que les oposicions pel cos de mosso d’esquadra duren uns tres anys. És un projecte a llarg termini. Hi ha un primer any d’exàmens, de tests psicotècnics, d’avaluacions psicològiques, i de proves mèdiques i físiques. Si supereu tot això, hi ha el curs de nou mesos a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, a Mollet del Vallès. Això són moltes hores i suposa una desconnexió quasi total de la família i dels amics. I si aproveu totes les assignatures, exàmens teòrics i pràctics, entrevistes i més avaluacions psicològiques, teniu encara un llarg any de pràctiques per davant.

Tot aquest procés es dilata en el temps i, per dir-ho planerament, és dur. Tant per l’aspirant com per la família. És una cosa que s’ha de meditar bé abans de fer-la, que s’ha de tenir clara. I és un temps en què, si no es té el suport incondicional de la família i/o amics en els que un confia, és devastador.

L’Y i la X ho tenen clar i volen començar-ho i acabar-ho junts. Per tant, al cap de poques setmanes, veient que el nen no és babau i que sap que passa alguna cosa, decideixen parlar amb ell i explicar-li la situació.

—D, vine cap a aquí, que el papa i la mama t’explicaran una coseta.

És increïble com els nens ens sorprenen de vegades, i l’Y i la X descobriran amb delícia que el seu fill es convertirà en una mena de Sant Jordi protegint el secret del seu pare com si fos una bella princesa. No ho diu ni als avis! I abans de parlar del tema, pregunta amb discreció si tal persona «sap lo del papa». Un encant.

Decidiu, doncs, a qui ho voleu dir. Des d’aquí us recomano discreció. Us estalviareu explicacions si després les coses no rutllen com havíeu pensat.

Tornem a la conversa amb el soci-sogre. La X i l’Y busquen una data propera al calendari per poder parlar amb la família d’ella abans de fer res més. Demanen d’anar-hi a dinar a finals d’agost perquè els hi volen explicar una cosa (sí, la primera reacció sol ser preguntar si la família augmentarà al cap de nou mesos). El dinar transcorre amb normalitat fins que l’Y els hi deixa anar la bomba.

—Bueno, us volia dir que he decidit presentar-me a les oposicions per mosso d’esquadra.

Un breu silenci precedeix la resposta dels seus sogres.

—Si, ja ens pensàvem que devia anar per aquí. No és la primera vegada que ho has comentat.

—Doncs si, m’he decidit i vull provar-ho.

—Us ho diem perquè de cara l’empresa, si tot això rutlla i tira endavant, doncs l’Y l’haurà de deixar —diu la X—. Que encara falta temps, però que és una cosa que està allà i s’ha de tenir en compte. I a més a més, quan comenci els exàmens, potser haurà de faltar algun dia a la feina.

Els sogres de l’Y, sàviament, conclouen:

—Bé, sou una família i si ho heu decidit com a tal nosaltres no podem objectar res. Us donarem suport en tot el que puguem.

Prova superada!

Després de dir-ho (o no) a la família, arriba el torn dels amics. A aquests és molt més fàcil comunicar-los la vostra decisió i us donen els seus ànims i suport total des del primer moment, planificant mentalment com de positivament afectarà això a la vostra relació d’amistat.

—Ei, ara si em posen una multa ja t’ho diré. A veure si així me la treus...

Vas bé, cirerer! Si et posen una multa et fots i la pagues, com tothom! A veure d’on et penses que cobraré jo, a final de mes...? No, seriosament, ja que toquem el tema, deixeu-me desmentir aquesta llegenda urbana: els mossos NO van a comissió per les multes que posen. És més, com que la gent som així de macos, s’ha demostrat científicament (i si no s’ha fet s’hauria de fer) que si no es toca la butxaca, l’advertència no serveix de res. Que et para un mosso per excés de velocitat i amablement et diu que corres massa i, a menys que es posi la mà a la butxaca per treure la temuda llibreta i et clavi una dolorosa de 300 euros, passem d’ell olímpicament! Sí, sí, reconeguem-ho, tots ho fem, això...

Els amics, doncs, són així de simpàtics i graciosos. Però no passa res, perquè sabem que en el fons ens donaran el seu suport i ens ajudaran en tot el que podran. Ai, què faríem sense amics...!

La X i l’Y tenen el gran privilegi de conèixer la S, una amiga de la família que és mosso d’esquadra, i compten amb els seus consells personalitzats. Si coneixeu algú dins el cos ja veureu que el que us dirà és que és possible, que no defalliu. Així que, ànims!

Mesos després, al juliol de 2010, quan l’APTE ocupa tota la pantalla del telèfon tàctil de l’Y i la X i ja saben segur que el 20 de setembre comencen l’institut, és el torn de dir-ho al pares i germans de l’Y.

El mateix: trucada al pares de l’Y per dir-los que els hi volen explicar una cosa important i quedada familiar amb ells un dissabte per la tarda. Evidentment, quan dius una cosa així a la família (el tan temut «Hem de parlar») el primer que penses que els altres pensaran és que la part femenina de la parella està en estat. Que està prenyada, vaja, que tindran un altre nét o néta. O també penses que poden pensar que es divorcien. No sé si poden haver-hi gaires opcions més. Però resulta que sí, que encara hi ha altres alternatives.

Arriba el dissabte per la tarda i van a casa dels sogres de la X.

L’Y diu, de cop i volta i sense anestèsia:

—No, res, que us volíem dir que canvio de feina.

Mirades estranyades dels pares de l’Y, però cap comentari. Ell no els hi dóna temps.

—Al setembre començo a estudiar a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya per ser mosso.

Ara si, les mirades dels pares de l’Y van de l’estranyesa a l’astorament, a la no credibilitat del que estan sentint, a l’estupefacció i finalment al somriure.

—És broma, oi? Ens esteu prenent el pèl.

—No, no, en serio. Porto un any estudiant i he fet tots els exàmens i els he aprovat. Al setembre entro a l’acadèmia.

Ara sí que estan desorientats. Quasi es poden veure els engranatges del seus cervells funcionant a tota velocitat per entendre i assimilar la notícia.

I és que els pares de l’Y i els seus germans no s’han assabentat del tema de les opos en els onze mesos que fa que duren. Increïble però cert. Per tant, un breu incís: és possible mantenir-ho en secret, que ho sapigueu.

De cop comencen a preguntar coses atropelladament:

—Que no va bé la feina? Que t’has enfadat amb el soci? Mosso? I hauràs de dur pistola? I tu ja en saps d’això? I, i, i...

L’Y, pacientment, els hi explica tot el que volen saber.

—La feina funciona més o menys però no és el motiu del canvi. No. Si. Si. Ja me n’ensenyaran...

El cert és que la feina ha decaigut bastant. La punyetera crisi ha suposat un daltabaix per la petita empresa familiar, però aquesta continua aguantant estoicament els embats de la vida i les estocades d’Hisenda, que per molta crisi que hi hagi, cada trimestre t’obliga a presentar els tributs corresponents. No fos cas...

El motiu del canvi ha estat més profund, un anhel interior que ha crescut amb el temps i que ha florit en el seu moment. Hi ha un temps per cada cosa, ja ho deia Salomó. I les coses no passen perquè sí. Al cap dels dies, dels mesos o dels anys, som capaços de trobar un sentit a allò que en aquell moment no en tenia. És com veure un brodat al revés. L’heu vist mai? Un embull de fils lligat i entortolligats sense (aparentment) una lògica coherent. Però de tant en tant se’ns permet veure l’altra cara, el disseny magnífic de la nostra vida, la imatge completa, i entenem que tot el que hem viscut fins ara ha servit per dur-nos on som i per fer-nos com som. I saber agafar les situacions i circumstàncies del passat per convertir-les en eines que ens ajudin en el present, ens mena a un futur millor. D’això, senyors i senyores, se’n diu experiència.

Però tornem al tema que ens ocupa. La conversa finalment acaba, i la sogra de la X diu, en un d’aquells moments pel record:

—Pensava que ens veníeu a dir que us casàveu.

!!!!!!!!!!

Que la X recordi, fa vuit anys que va pronunciar un tímid «Sí» en una sala de plens un pèl xarona d’un ajuntament rodejada de família i amics. (El verd fosc d’aquella sala encara tenyeix els records d’aquell moment). Així que es pensa que no ha entès bé el que la sogra ha dit.

—Com que us vau casar així, pel civil... doncs no sé, havia pensat que ara us casaríeu per l’església...

La X encara riu quan es recorda d’aquella conversa.

Dir-ho als seus germans no el fa patir tant, a l’Y. És un pur tràmit. I un cop fet, per fi, ja és públic (entenent públic com a família i amics) que el 20 de setembre de 2010 l’Y comença a estudiar a l’institut.

Un últim apunt: estigueu sempre preparats per les casualitats i per comunicar la vostra decisió a les persones més inversemblants, a les que mai de la vida hauríeu pensat trucar per dir-los alguna cosa així. A persones que ni tan sols teniu al Facebook!

Un cop va haver començat a estudiar, l’Y va decidir anar a la llibreria de la Generalitat a comprar llibres de tests pel temari. És important anar preparats i haver fet molts tests. De preguntes, de números, de matemàtiques, de figures (sobretot d’aquests últims)... Va a la llibreria, doncs, i en entrar veu un noi que li sona molt, però que en aquell moment no sap situar. De cop i volta li ve al cap qui és: resulta que és la parella de la germana petita de la seva sogra, un noi que només veu un cop l’any, i amb el que, apart de la parentela, poca cosa més té en comú. Doncs se l’ha anat a trobar aquí. I el que és més fort, el que fa ineludible que l’Y li comuniqui la decisió de ser mosso d’esquadra és que el noi... treballa allà! No volies caldo? Doncs dues tasses! Així és impossible mantenir la discreció...

La nota positiva de la trobada va ser un descompte més generós en la compra dels tres totxos que l’Y adquireix. I és que el Papa del cel cuida de tots els detalls... 

1. Prenent una decisió

PRIMERA PART:

OPOSICIÓ FASE I

ELS EXÀMENS

Tot va començar l’agost de 2009 en un McDonald’s de poble prelitoral.

Bé, de fet en un Play Place del McDonald’s d’un poble prelitoral. És el que té tenir un fill de 5 anys: és l’únic lloc on pots tenir una conversa seriosa amb la teva dona.

Una tarda d’estiu, doncs, davant del cafè en got isotèrmic i després d’una cremada a la llengua per l’elevada temperatura del líquid (Que estem a l’estiu, senyors! Cal escalfar-ho tant?), agenda en mà, comença la conversa.

—Així doncs, n’estàs segur? Vull dir, que és algo serio. T’ho has de pensar molt bé. Ens ho hem de pensar molt bé, vaja.

—Sí, sí. N’estic segur. Vull provar-ho.

—Doncs ja saps què toca, no? Vull dir, que hauràs d’estudiar molt, planificar-te bé, buscar escola, espavilar-te, parlar amb el teu soci...

—Sí, sí, ja ho sé tot això.

—Doncs si tu n’estàs segur, que sàpigues que comptes amb tot el meu suport.

—Gràcies, carinyo.

La dona del futur aspirant treu l’agenda, obre la pàgina on hi ha el planning anual i comença a mirar-se-la.

—Estem a mitjans d’agost. Dius que la previsió de dates del primer examen serà cap al febrer o el març de 2010. Si contem que és cap a finals de març, i ja podem pregar que sigui així, això ens deixa amb unes vint-i-vuit setmanes per estudiar-te tot el temari. Compta que ara ve la Festa Major i les vacances, i que a l’octubre anem a Atlanta catorze dies. No crec que allà puguis fer gaire cosa.

—Bé, puc prendre els llibres i això.

—Sí, home! Ens passarem el dia amunt i avall visitant llocs super interessants i anant a veure un munt de gent, fent turisme i un munt de fotos. Recorda que haig de batre el rècord de fotos de la meva cosina. Francament, no crec que tinguis gaire temps de posar-te a estudiar. Però vaja, potser a l’avió, com que el vol dura vuit hores, pots fer alguna cosa...

—Bueno, posem-nos tranquils.

—Això, no avancem esdeveniments. Anem a las coses pràctiques. Què s’ha de fer primer de tot? Vinga, fem una llista, que també he portat papers.

(Quan t’adones que la taula del McDonald’s amb cadires amb forma de patata fregida té més pinta de despatx que de taula infantil veus clar que la vida amb fills mai torna a ser la mateixa).

La dona del futur aspirant (la X a partir d’ara) treu els papers, doncs, i ell (a qui anomenarem Y) posa cara de començar a pensar quines coses s’han de fer.

***Com organitzar les tasques***

Una bona manera de treballar és fer una llista amb totes les tasques a realitzar, tot el que a un se li acudeixi. Després, quan ja està tot, calendari en mà es poden anar dividint en tres categories: «urgent», «important» i «pot esperar».

Urgent és tot allò imprescindible per poder començar. És tot allò que, si no ho fas, no pots avançar i passar al següent pas.

Important és allò que, un cop fet el que és urgent, és el seu torn. Coses que és millor fer-les quan més aviat millor però sense la sensació de vida o mort que dóna el que és urgent.

Pot esperar es tot allò que, valgui la redundància, pot esperar. Que no ho pots fer avui? Doncs demà. Demà tampoc? Doncs l’altre. No passa res. Això sí: per molt que es vagi aplaçant, s’ha d’acabar fent, no ho oblideu.

Un altre aspecte important a l’hora de fer una planificació són les dates. S’ha de calcular bé el temps que podem tardar en fer una gestió per no atapeir el calendari de fites impossibles d’acomplir. Hem de ser realistes a l’hora de posar les dates, però les hem de posar. Si no, correm el perill d’anar-ho deixant, confiats en que a última hora el temps s’aturarà per nosaltres i podrem fer-ho tot. I això, pel que hem pogut comprovar, no sol passar.

Una última cosa: tingueu en compte que «mai res és un moment», i que tot necessita el seu temps d’elaboració.

Tenim les tasques en una mà, doncs, i el calendari a l’altra.

Ara es tracta simplement d’omplir les caselles del calendari amb les tasques de la llista. Tenint en compte festius, caps de setmana i possibles eventualitats d’última hora. És important ser flexible, també. Si tinc una tasca prevista pel dilluns al matí i resulta que no la puc fer per X, no passa res. (Que consti que aquí la X no és la dona, eh?, no fotem, sinó qualsevol imprevist imprevisible que se’ns pugui presentar. Però sí, confesso que estic d’acord en que la X-dona pot ser un imprevist de ple dret per ella mateixa). Col·loco la tasca en una altra data propera sense tenir cap atac de pànic. I ja està. Seguim amb la conversa, doncs.

La X agafa els papers i els distribueix entre els dos, reparteix els dos llapis (també ha portat goma per si de cas, i un marcador fluorescent groc per destacar les coses importants) i comença l’interrogatori de tercer grau.

—Data d’examen?

—Encara no ha sortit. Possiblement cap a finals de març.

La X apunta la data a dalt de tot del full en blanc.

—Què hem de fer abans d’aquesta data? Tens la documentació que hauràs d’entregar?

—No, perquè encara no ha sortit la convocatòria i per tant no sé què s’ha d’entregar.

(Tingueu en compte que són novençans en tots aquests temes d’oposicions).

—Vale, a veure, coses que s’han de fer. Parlar amb el teu soci. Si has de plegar de l’empresa, estaria bé dir-li, no? Doncs ho apunto. 1. Parlar amb el soci. Què més?

—Buscar acadèmia on-line.

—Ok. 2. Buscar acadèmia on-line. Espavilar-te pel temari i començar a fer algo, perquè ara a l’agost et mors de fàstic en aquest país, que està tot tancat i no es pot fer res. Així que per això ja ens haurem d’esperar al setembre. Què més? Podries trucar la S (la S és una amiga de la família que és mosso d’esquadra) i que t’informi.

—Que m’informi de què?

—I jo què sé! D’alguna cosa! És mosso, no? Et pot aconsellar.

(Sí, els mossos ja ho tenen això. Per si no us hi heu fixat, a la gorra, al costat de l’emblema amb les quatre barres, tenen una «i» d’informació).

—Què més?

L’Y fa cara de rumiar i la X continua apuntant coses al full ella sola. Quan va per la meitat para i torna a començar el tercer grau.

—Què més? A veure, jo he apuntat algunes cosetes (Algunes?! Mig full de coses que ella apunta i ell haurà de fer!). Per exemple: haurem de mirar com ens arreglem durant els mesos d’institut, econòmicament parlant. Perquè és clar, això teu costarà uns diners, i encara que tu cobris, no arribarà per pagar la hipoteca del pis, la hipoteca del local, el crèdit, l’escola del nen, la compra del mes i les altres coses (Altres coses?!). Perquè, quan cobraràs tu?

—No ho sé, cinc-cents i pico.

—Uf! Quina misèria. Amb això en tens per pagar-te les teves coses i prou. Bé, apuntem el tema dels diners, a veure d’on els traiem. També hem de comptar els gastos de gasolina i peatges, i veure si surt més a compte que vinguis i vagis cada dia o si et busquis un pis allà. Com es diu el poble?

—Mollet.

—Això, Mollet. També he apuntat...

I segueix enumerant coses i més coses.

De cop l’Y reuneix el valor per formular la pregunta del milió.

—I si em comprés una moto?

La X deixa d’escriure. Es fa el silenci, només trencat pels crits del tendre infant de cinc anys que baixa pel tobogan com un boig, gaudint del lloc per ell sol (perquè a veure qui és el guapo que, a part d’ells dos, es fica en un edifici de metacrilat transparent on l’aire condicionat sembla inexistent una tarda de ple agost).

Si fóssim al desert, ara mateix passaria una d’aquelles boles de matolls rodolant pel mig del duel entre el bo i el dolent. Se sentiria el tic-tac del rellotge del vell campanar de fusta, mut testimoni de tantes morts sagnants. L’agulla s’aturaria unes dècimes de segon abans d’arribar a l’hora en punt i els dos pistolers desenfundarien a l’hora i llançarien un tret envers el seu adversari. El dolent es posaria la mà al pit i cauria de genolls, aixecant un diminut núvol de pols. Es miraria la mà, tacada de sang, aixecaria la vista per mirar el bo, miraculosament indemne (mira que tenen mala punteria, els dolents de les pel·lícules), i amb veu rogallosa i trencada li diria: «Jo sóc el teu pare». Llavors cauria desplomat cap endavant, i el barret negre li rodolaria uns metres més enllà, fins deturar-se als peus del bo, que ja tindria les llàgrimes als ulls i s’estaria preguntant a crits «Per què? Per què?». Llavors alçaria la mà cap al cel i juraria que mai més no tornaria a passar gana...

La X aixeca els ulls i escruta l’Y mentre decideix si li fot un clatellot o no.

—Una moto?

—Amb una moto no tindríem tantes despeses —diu ell—. No gasta tanta benzina i el peatge és més barat (mentida podrida, que ho sapigueu). I si passo per la carretera puc estalviar-me les cues passant pel costat dels cotxes.

Sap que la X no és gaire (gens, més aviat) amant de les motos, però el cert és que els arguments són bons. Un argument que apel.li a la butxaca sempre serà bo, almenys en aquest macro context de crisi econòmica-social-laboral-de tot.

—Ho apunto, doncs. Mirar una moto.

Imperceptiblement l’Y sospira alleujat. Ha guanyat una batalla.

Segueixen emplenant la llista.

Quan l’han omplert és el torn de numerar: l’1 pel que és urgent, el 2 pel que és important i el 3 pel que pot esperar. Han de reomplir el got de cafè dos vegades més abans de decidir que han acabat per avui.

La tarda ha resultat esgotadora, però ja tenen per on començar. Prioritats:

1. Parlar amb el soci de l’empresa per posar-lo al dia de la situació

2. Buscar acadèmia on-line per preparar-se les oposicions

3. Buscar una moto que no es dispari gaire del pressupost

Asseguts en aquell calorós McDonald’s, acaben de prendre la decisió més important de les seves vides, més i tot que el dia que van dir «Sí, accepto» davant d’un regidor de l’ajuntament. Han decidit presentar-se a les oposicions per la 24ª promoció del cos dels Mossos d’Esquadra.