viernes, 26 de abril de 2013
Algunes imatges...
L'Y i la X us deixen amb algunes imatges del dia de la "tirada de gorra". També esperen que hagueu gaudit amb la lectura de les seves aventures i desventures.
domingo, 31 de marzo de 2013
Final de trajecte?
Dies després...
El dijous 23 de
juny l’Y s’ha de presentar a la comissaria on ha estat assignat pel primer
període de pràctiques per la presentació. Allà coneix els que seran els seus
companys a partir d’ara i se l’informa de l’horari. Té la gran sort de començar
en setmana de festa, així que no s’incorporarà al servei actiu fins el dilluns
27 de juny de 2011. Hi ha qui ja els ha preguntat d’on han tret «l’enchufe».
Ara comença una
nova etapa, molt diferent de la que han viscut a l’ISPC, d’on al cap de poques
hores de sortir ja sembla que hagin passat mesos, i a anys llum dels primers
exàmens de la oposició i d’aquella tarda calorosa en aquell McDonald’s de poble
prelitoral. Un somni fet realitat.
La X i l’Y
finalitzen aquest relat el 28 de juny de 2011, el dia després de la primera
jornada al carrer de l’Y. Tots dos esperen que aquest diari pugui servir per
donar ànims als futurs aspirants i mostrar-los que és possible lluitar per
aconseguir un somni si no s’obliden aquestes premisses bàsiques: il·lusió,
esforç, sacrifici i perseverança.
Apèndix: Curiositats
El quimono
Forum de «marujes» a Internet.
Tema: Com treure les taques de la roba.
Usuari: maruja67
Hola a tots,
Algú sap com treure les taques de sang de la
roba blanca? Acabo d’esquarterar el meu marit i se m’ha tacat el jersei blanc
de sang.
La X va estar a
punt de publicar això en alguna xarxa social davant la impossibilitat de fer
net el quimono de l’Y, tacat de sang per una ferida superficial mentre
practicava defensa personal. I és que a l’ISPC, fins i tot la mínima
quotidianitat, com és rentar la roba, pot donar peu a l’inici d’una novel.la
negra digna dels «Crims de tinta»...
La llengua
catalana
A veure, els
que rondeu la trentena i que encara vau fer EGB, us en recordeu del petit
diccionari verd de verbs catalans conjugats d’en Xuriguera? Doncs ja el podeu
desempolsar, perquè a les classes de català el necessitareu. A part de temes
lingüístics pròpiament dit policials, les primeres lliçons d’expressió oral i
escrita seran coses com ara el transmissor/receptor/codi/canal/missatge, els
dialectes del català, els registres (els de la llengua, els escorcolls són
d’una altra assignatura), l’ordre de la frase, els signes de puntuació, l’ús
adequat de les formes en passat... També fareu les abreviatures, les sigles,
els verbs ser/estar, les preposicions, el subjuntiu, el gerundi, l’infinitiu,
el participi, el pretèrit plusquamperfet (que tot i els anys passats continua
semblant un insult) i les frases en afirmatiu i en negatiu. Tornareu a repassar
el complement directe i el complement indirecte, els verbs transitius i
intransitius, els pronoms... Davant vostre s’obrirà tot un món de misteris de
la llengua i la redacció digne de «El gran dictat», llibre que, per cert, ja us
haureu comprat i emplenat enèsimes vegades per anar fent via...
El vocabulari
és un món apart, perquè, qui no sap què és un escocell? I un bàcul? Un
anemoscopi? Un ull de gat? Un piemont? Una conurbació? Un empedrat? Una
androna? I això sense comptar els termes policials!
Perquè després
diguin que els mossos d’esquadra són uns ignorants...
Sense «ara» no
hi ha obediència
Com a anècdota
curiosa del transcurs de la jornada de la tirada de gorra, explicar que els
agents, a qui se’ls ha ordenat posar-se ferms davant el president a l’hora que
aquest ha de fer el seu discurs, no han fet cas. Ningú no s’ha mogut de la seva
posició de descans. Però no, no és cap sedició ni protesta encoberta:
simplement és que la persona que els ha donat l’ordre de ferms, no l’ha
acompanyat del preceptiu «Ara!», paraula sense la qual allà ningú no gosa ni respirar...
lunes, 25 de marzo de 2013
12. La «tirada de gorra»
Per fi ha
arribat el dimecres 22 de juny de 2011, el moment tan esperat, l’instant pel qual
l’Y i la X (i la resta d’aspirants i famílies) han sospirat els últims 22
mesos, des que en aquell Play Place de McDonald’s de poble prelitoral
prenguessin aquella decisió que ha trasbalsat i canviat la seva vida de dalt a
baix.
El despertador
de la X està posat a les 4’20 de la matinada, però a aquella hora ja és a la
dutxa. S’ha despertat abans d’hora i ja no s’ha pogut adormir. Els nervis,
l’emoció, el cansament de tants i tants dies s’acabarà en breu, però vol
gaudir, degustar i paladejar cada instant del dia.
A les 5’45 del
matí enfilen el camí de Mollet del Vallès, acompanyats en aquest periple per
tres íntims amics que representen els tres pilars que els han sustentat durant
tots aquest mesos: l’ajuda econòmica, la família i l’amistat.
Quan arriben a
Mollet, cap a les 6’40, l’Y entra a l’institut i deixa la X i els tres
acompanyants passejant tranquil·lament cap a l’entrada de l’ISPC. Quan hi
arriben han de posar-se a la cua, que espanta només veure-la. Són les 6:56. Al
cap de poc la cua avança uns tres metres, però s’atura de nou i no es mou fins
al cap de tres quarts d’hora. Quan (per fi!) aconsegueixen entrar al recinte,
invitació blava en mà, l’Y els està esperant a la porta. En aquest temps ha
tingut temps de vestir-se i revestir-se deu vegades, almenys. Vestit
impecablement d’uniforme, al rostre se li reflexa que està content i orgullós
de poder compartir aquest dia amb la gent que estima. L’Y els indica on són els
serveis mèdics, la cafeteria i la zona on, si el volen veure al moment de
canviar de gorra, haurien de seure si troben lloc. Localitzen quatre cadires a
primera fila, davant d’un sorral, amb unes vistes immillorables a la taula on
estan exposades les gorres (que han passat la nit al ras) i a la pantalla
gegant habilitada perquè tothom pugui fer-se una idea del que passa entre les
files. Són les 7:51h.
L’Y i els seus
companys han de formar junts al pati de banderes i des d’allà recórrer els
metres que separen aquella zona de la pista d’atletisme, baixar per la rampa i
començar a formar els dos blocs de quinze files i 41 aspirants per fila. L’Y,
un cop estigui finalitzat el desplegament, estarà al bloc dos, cinquena fila,
quarta posició. Davant seu hi haurà la taula de les autoritats, els deu millors
aspirants de la promoció (mossos d’esquadra i policies locals) i unes cadires
reservades pels companys lesionats.
L’acte no
comença oficialment fins les 9’30h, però a les 8 i poc tots els aspirants
comencen a formar, fila per fila, bloc per bloc, en una coreografia mil·limètrica.
Baixen per la rampa, travessen els quatre carrils de la pista d’atletisme i
aixafen la gespa amb peu ferm i decidit. Formar els docs blocs d’aspirants,
composats per 1.207 agents, porta el seu temps, però l’espectacle s’ho val.
A les nou menys
cinc minuts el desplegament ja està fet. Els familiars i amics busquen
desesperadament els seus fills, germans, parella o amics entre les files. La X
ha comptat les files quan formaven i ha pogut veure, tot i la distància, com
l’Y s’incorporava al seu bloc. Sent una barreja de nervis, d’orgull pel que han
aconseguit, de tristesa perquè s’acaba una etapa i d’emoció pel que s’obre
davant seu.
L’acte comença
puntualment a la seva hora, la qual cosa vol dir que l’Y i els seus companys
porten 35 minuts formant en posició de descans sobre la gespa, d’esquena a la
gent, sota el sol i la temperatura incipients. La X ja ha vist com, en aquest
breu temps, han hagut d’ajudar un parell de noies a sortir de les files,
marejades.
Amb l’entrada
del president i de les autoritats es dóna el tret d’inici oficial a l’acte de
cloenda i lliurament de diplomes del Curs de Formació Bàsica 2010-2011 per a
policies. Hi haurà una breus parlaments per part de la directora del centre,
Núria Aymerich, el president de la Generalitat, Artur Mas, i dos alumnes de
l’ISPC, que ocuparan el temps de discurs destinat al conseller Felip Puig, a
qui en aquesta ocasió no se li sentirà la veu.
De les paraules
de la directora es destaca la valoració que fa de l’esforç i el suport de les
famílies que hi ha darrera de cada aspirant. La X no pot fer més que assentir
amb el cap: tot el que diu és cert. Les paraules sacrifici i esforç són
les que els han estat menant els últims 22 mesos. Per part de l’Y, sacrifici i
esforç per estudiar hora rere hora i dia rere dia. Per part de la X i el seu
fill, sacrifici i esforç per acceptar que durant tots aquests mesos s’han vist
privats de la companyia d’un marit i un pare.
Un cop la
directora finalitza el seu parlament, que ha estat breu, arriba l’hora de
l’entrega dels diplomes i el canvi de gorra, el moment més esperat pels
aspirants. Comencen pels deu primers alumnes de la promoció, a qui se’ls diu
pel nom i se’ls fa l’entrega del diploma en exclusiva. Després avancen cap al
final dels blocs, on hi ha la taula amb les gorres de mossos d’esquadra i de
policia local. Situats cadascú en el seu lloc, mirant l’instructor que els dóna
les ordres pertinents, tots a una es treuen la gorra d’aspirant i se la posen
sota el braç esquerra, agafen la nova gorra, la giren i, mirant de nou a
l’instructor, esperen que se’ls doni l’ordre de canviar-se-la. Tots alhora es
posen la gorra que, ara ja sí, els identifica com agents de la policia
catalana. Deixen la gorra d’aspirant en el lloc de l’altra i tornen a la
formació.
Un cop han
acabat els deu primers, és el torn dels altres 1.197 aspirants. Començant per
la fila del darrera del primer bloc, tots avancen cap al davant, on són les
autoritats, pugen per la petita rampa que els anivella a la taula, es col·loquen
al lloc que els correspon per fila, saluden i recullen el seu diploma. Després
baixen altre cop per la rampa i avancen en fila cap al final de la formació,
saludant als instructors que els esperen i posicionant-se davant la taula de
les gorres, cadascú davant de la seva (estan posades per ordre, identificades
amb un paperet enganxat a sota, de manera que, quan la giren, poden comprovar
si és la seva o no; això es fa perquè si en algun moment fa aire o passa
qualsevol cosa que les desordeni, pugui ser més fàcil tornar-les al seu lloc).
Mirant cap a l’instructor que els dóna les ordres, es treuen la gorra en el
moment indicat, posant la teresiana
sota el braç esquerra, girant la gorra de la taula i esperant el moment indicat
per posar-se-la en lloc de l’altra. Un cop fet, també tornen a la formació, en
espera de les paraules del president. Aquestes també són breus, i se’n destaca
la voluntat del govern de defensar el cos dels mossos d’esquadra quan sigui
criticat. En paraules textuals, el president diu: «Quan estigueu defensant les
llibertats, la democràcia i els drets de la gent, encara que us critiquin,
tindreu un Govern que estarà al vostre costat». Aquestes paraules desfermen els
aplaudiments de la gent, dels amics i familiars que veuen com en els últims
temps (ja amb el conseller Saura però especialment després dels fets del 27-M i
el 15-J) el cos dels mossos d’esquadra ha estat violentament criticat i
criminalitzat.
Després, la
millor alumne de la promoció del cos de mossos d’esquadra fa un breu parlament
destacant l’esforç que tots ells han dut a terme. Quan parla del pànic que
sentien davant del mòdul 8, la X no pot fer més que somriure, recordant el que
l’Y li explicava de l’experiència. A continuació, el millor alumne de la
promoció de policies locals també dirà unes breus paraules. La X no pot evitar
que se li escapin les llàgrimes quan el xicot, visiblement emocionat, demana
disculpes a la seva filla per tots els mesos que no ha pogut estar per ella. La
X, essent del bàndol dels familiars «abandonats», l’entén molt bé.
Un cop
finalitzats els discursos, arriba el moment més esperat, els 21 segons més
emocionants del dia, del curs i fins i tot potser de les seves vides. Demanat
permís al president de la Generalitat i essent aquest concedit, es procedeix a donar l’ordre de trencar files.
L’Y i la X
guardaran aquelles paraules a la seva memòria per sempre:
-Alumnes de la
24ª promoció. Trenquin files. Ara!
Amb múltiples
crits d’alegria, els ara ja agents de policia llancen les seves gorres ben
amunt, abraçant-se, plorant, rient, corrent, saltant o fent totes aquestes
coses alhora. Els familiars aparten les tanques que envolten la pista
d’atletisme i entren en massa cap a la gespa, buscant, trobant i abraçant la
persona que buscaven. Hi ha mares que abracen fills, germans que abracen
germanes, esposes que abracen marits, fills que abracen pares i mares. L’emoció
és proporcional a l’enorme sacrifici i esforç que durant tants mesos han fet.
L’Y encara ha
de fer-se una foto de grup amb la seva secció, però al cap de pocs minuts ja
són fora de l’institut, celebrant el final d’aquesta etapa i l’inici d’un nou
capítol de la seva vida.
* Des d'aquí donem les gràcies a l'administrador de la pàgina de Facebook "Mossos d'esquadra. Notícies policials" per penjar en el citat perfil les fotos i vídeos d'aquest dia tan emotiu. No ho oblidem. Moltes gràcies!!!
11. Últims preparatius
Destinació
El dimecres 16
de juny l’Y sap la seva primera destinació. És la número 34 de les 91 que va
omplir. La instructora, en el seu dia, ja va avisar als futurs agents que hi
havia moltes possibilitats d’anar a parar aquí. Almenys li han dit que, a banda
de l’aparcament, la comissaria està en una bona zona.
La nota
positiva és que en principi només seran tres mesos, i almenys no és la seu
d’Urgell...
Preparant la
formació del dia 22
A partir del
dia 16, l’Y i la resta de companys comencen a assajar la gran cerimònia.
Bàsicament l’assaig consisteix a passar-se diverses d’hores drets sota el sol, sense
moure’s, un cop els han classificat per mida i s’han alineat amb total precisió
sobre la gespa de la pista d’atletisme. Tot ha de sortir perfecte. Si no, el
següent dissabte, l’últim dissabte lliure que tindran com a aspirants, els
tocarà fer «hores extra» i passar-se el dia a l’institut fins que tota la
coreografia de fer formar 1.207 persones surti amb una exactitud i perfecció dignes
d’aparèixer en una escena d’«Escola de Sirenes».
jueves, 21 de marzo de 2013
10. APTE
La versió de la X
6’44h
Avui és el dia
D. L’Y se’n va aviat, com sempre, i la X es queda al despatx elaborant la
llista de persones a les que espera haver de trucar per la tarda, quan un breu whatsapp li confirmi que l’Y, ara ja de
forma oficial, ha aprovat el Curs de Formació Bàsica. Amics llunyans, propers i
família omplen les primes línies de la llista. La X també pensa publicar-ho
discretament al Facebook, en un missatge d’aquells xifrats que només entenguin
els que saben de què va el tema. Encara riu quan recorda com ho va anunciar el
31 de juliol de l’any passat: penjant al seu perfil una foto d’un click de Playmobil vestit de mosso
d’esquadra. Aquest cop, però, li tocarà ser més cautelosa. De fet, porta dies netejant
el seu perfil, eliminant fotos, notes, enllaços i comentaris que evidenciïn que
està casada amb un futur policia. En aquesta feina, la prudència mai és poca.
La versió de l’Y
Dimarts, 14 de
juny de 2011. La instructora dóna les últimes instruccions.
—Per ordre de
llista llegiré els seus noms i els diré si són o no aptes. Els demano respecte
pels companys que han suspès, així que no es tolerarà cap mostra d’alegria. Ho
han entès, senyors?
La instructora
va llegint els noms i la confirmació, o no, que passen el curs. Un cop acaba la
lectura, demana als cinc suspesos que la segueixin fora de l’aula. Els
acompanya a l’auditori, on, juntament amb la resta d’aspirants que no han
superat el curs, se’ls fa una xerrada d’ànim i se’ls convida a deixar
l’institut.
L’abducció
Quan la
instructora retorna a l’aula, l’Y i els seus companys no saben si ha estat
víctima d’una abducció extraterrestre. Estan a punt d’immobilitzar-la i
interrogar-la sobre qui és i què ha fet amb la seva instructora. I és que la
rigidesa i seriositat que habitualment governaven el seu comportament donen pas
a un somriure franc i a un tracte d’igual a igual que a priori els desconcerta.
Ara ja són companys.
miércoles, 6 de marzo de 2013
9. It’s the final countdown
17 de maig de
2011. Dimarts. Tres setmanes pel final de trimestre (3 de juny). Després encara
passaran onze dies abans no els notifiquin si són aptes o no (14 de juny).
I finalment, el
22 de juny tindrà lloc la cerimònia de graduació, el final de les seves
penalitats i aventures a l’institut: l’esperada i somiada «tirada de gorra».
L’Y encara té
exàmens de defensa, d’autocontrol, de pràctiques interdisciplinàries, de
procediments, de drets humans, d’investigació de delictes i d’un fotimer de
coses més. La frase que podria definir aquestes últimes setmanes és: «Falta tant
poc i alhora falta tant...!». La meta torna a estar molt a prop. Podríem dir que
estan a dues o tres voltes. Encara no han arribat al final i poden passar
moltes coses, però com a experimentats pilots (virtuals) de Fórmula 1 (d’alguna
cosa ha de servir «xupar-se» totes
les curses cada setmana) saben que ara és el moment de no defallir ni perdre el
ritme. Han de donar gas (seria el moment d’utilitzar el DRS, vaja), aguantant les
últimes envestides furioses de l’institut, estudiant i esforçant-se al màxim.
Ara no poden rendir-se. La promesa d’una vida millor els espera, i no pensen
abandonar. Com va dir el gran president i poeta Companys: «Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer».
***Omplint
destinacions***
Un dia l’Y
arriba a casa amb el paper de les destinacions pel primer període de
pràctiques. Són cinc pàgines amb 91 caselles de destinacions possibles, que han
de numerar de l’1 al 91 per ordre de preferència. Que després es compleixi la
preferència ja serà una altra cosa. La X ha de «desgrapar» els fulls i
escanejar-los, perquè no n’hi ha més exemplars (les retallades del govern
comencen a fer-se notar en la manca de paper. O serà una sobtada consciència
ecològica?), i no és qüestió d’equivocar-se i anar a parar... a la Seu
d’Urgell.
El Google Maps
(o similar) és una bona eina a l’hora d’omplir les caselles, perquè més enllà
de les deu o dotze primeres, un ja no té gaire clar com acabar les altres 81.
L’Y omple amb rapidesa les vuit primeres (sap on vol anar) i les deu últimes
(també sap on no vol anar). Per la
resta, és qüestió d’agafar el mapa virtual i anar mirant la distància, el temps
de viatge, si hi ha peatges o no i si és ABP, RP, CP o USC. Després només es
tracta d’anar emplenant les caselles, amb compte de no oblidar-se cap número,
per ordre de quilòmetres (o pel criteri que més us convingui a vosaltres). Per
cert, pels que viviu dins l’àrea d’influència de Barcelona: les males llengües
diuen que no és gaire recomanable que la ciutat comtal estigui gaire a prop del
número 1 a menys que estigueu segurs de voler-hi anar. Hi ha altres llocs més
«tranquils» on poder començar les pràctiques.
25 de maig de
2011. Dimecres. Penúltima setmana abans del final de trimestre. Exàmens a tort
i a dret, teòrics, físics i de pràctiques interdisciplinàries i autocontrol.
Avui l’Y té la
prova del circuit d’agilitat i la del sac, les últimes quatre hores de pràctiques
i un examen d’investigació de delictes. Encara li queden, la setmana que ve,
quatre exàmens dels grossos. Un altre cop es passarà el cap de setmana
enclaustrat a casa davant dels llibres. Però serà l’últim. La X ja ha fet plans
pel primer dissabte lliure que tindran en molts mesos: dormir, dormir i dormir.
L’apoteosi
final
El dijous 26 de
maig, l’Y, enmig d’una classe pràctica d’ordre públic, perd la targeta
identificativa que l’acredita com a estudiant de l’ISPC i que li permet l’entrada
i la sortida al recinte. Això li costa una nota informativa de les serioses.
Durant els tres
dies següents, l’Y desapareix sota els llibres. És l’apoteosi final.
El dilluns 30
de maig té l’examen de drets humans i d’intervencions en accidents de trànsit. El
dimarts 31 de maig és el torn de la investigació de delictes i procediments.
I per fi, ara
si, això s’acaba. Ara, com en els millors temps de les oposicions, només
queda... sí, ho heu endevinat: esperar.
El cap de
setmana del 4 i 5 de juny de 2011 és el primer en pràcticament dos anys (des de
l’estiu del 2009) en que l’Y i la X poden estar relaxats de veritat, amb la
seguretat i tranquil·litat que aquest seu periple de les oposicions i de
l’institut ja s’acosta al final. L’Y ja té totes les notes dels exàmens, i els
té tots aprovats. No hi hauria d’haver cap problema per obtenir l’APTE
definitiu, però tot i això cal esperar al dia 14. Poden dedicar les 48 hores
que tenen per davant a descansar, i no només físicament, sinó que per fi, per
primer cop en molts mesos, saben que el que humanament es podia fer, ja està
fet. Tot està escrit i decidit.
A partir d’ara
(bé, de fet ja ho fan des del dia 1 de juny), a l’institut es separen els
futurs policies locals dels futurs mossos d’esquadra, i cadascun rep la seva «formació
específica».
Hi ha aspirants
que han suspès les pràctiques interdisciplinàries o d’autocontrol, dues de les
assignatures bàsiques i imprescindibles per passar el curs. A la classe de l’Y
n’hi ha cinc, de suspesos. A d’altres classes també n’hi ha. Entrar a
l’institut no és cap garantia d’aprovar. Qui pensi que un cop ets dins ja està
fet que es desenganyi. Entrar costa molt, és cert. Però mantenir-se i arribar
al final és una tasca titànica on s’han d’esmerçar moltes hores, moltes ganes,
molt d’esforç i molt de sacrifici. No és un camí fàcil, però tampoc és
impossible. Així que molts ànims!!!
lunes, 4 de marzo de 2013
8. El tercer trimestre
El tercer
trimestre és com un huracà, tant pel volum d’exàmens com per la duresa de les
assignatures i el vostre estat emocional. Esteu a un pas d’aconseguir-ho, i
això es tradueix en una mena de sentit d’urgència, de que tot corre pressa; en
aquestes últimes setmanes, la primavera i l’adrenalina faran front comú per
empènyer-vos fins als vostres límits psicològics i emocionals.
Les pràctiques són
molt més dures que les del primer i segon trimestre, i els vostres instructors
i professors de mòdul vuit us posaran contra les cordes. La pressió psicològica
és brutal. Si a això se li sumen les entrevistes dels «ítems», ja teniu el
còctel mortal.
Al segon
trimestre haureu tingut una primera entrevista amb el vostre instructor o instructora
on us haurà dit com aneu i què cal millorar. Pot ser que no hi hagi cap
problema amb el vostre rendiment i que per tant la conversa es limiti a
donar-vos ànims pel temps que encara teniu per davant. Però també pot ser que
no compliu les expectatives del que s’espera de vosaltres com a futurs policies
i que la xerrada tingui un caire més, diguem-ne, «orientatiu» respecte al que
heu de canviar i millorar si voleu continuar allà. Tingueu en compte que no
esteu en una aula de parvulari, i que per tant no us posaran un gomet vermell
si la cosa no pinta bé, sinó que us explicaran amb pèls i senyals el què, com,
quan i perquè. Tot i que quan sortiu de l’entrevista us pugui semblar que el
món s’ha acabat per vosaltres, no és així. Encara queda molt de curs per davant
i moltes oportunitats de canviar i esforçar-se. Feu-ho. No us rendiu. Vosaltres
sou els que teniu la última paraula.
A l’inici del
tercer trimestre l’entrevista es repeteix, aquest cop per duplicat: en tindreu
una amb el vostre instructor o instructora i una altra amb els psicòlegs que us
avaluen a les pràctiques. Un dia el vostre instructor o instructora us cridarà
per dir-vos els ítems que teniu, les
característiques negatives que hauríeu de ser capaços de canviar abans de final
de curs si voleu estar dins la pista de l’atletisme com a protagonistes i no
fora com a secundaris el dia de la tirada de gorra.
L’avaluació
psicològica és contínua, des que entreu a l’institut fins que en sortiu. A la
trobada amb els psicòlegs també us diran com us veuen ells i què caldria
canviar o millorar per fer una tasca encara més excel·lent. Tingueu present que
la seva feina no és suspendre ningú, sinó ajudar-vos a potenciar els vostres
punts forts i no tan forts per ser bons professionals. Valoreu i respecteu la
seva opinió i feu els canvis necessaris. La vostra futura feina no és fàcil, i
heu d’estar quant més ben preparats millor. El factor psicològic és decisiu a
l’hora d’enfrontar-se a una situació real. Al carrer no us trobareu figurants,
sinó gent de carn i ossos, amb problemes reals, i haureu de ser capaços de
saber reaccionar de forma adequada, mantenint la sang freda i les coses sota
control en tot moment. No perdeu cap oportunitat d’aprendre més, d’esforçar-vos
més, de ser millors.
Després del
petit respir que suposa la Setmana Santa, l’Y encara té sis setmanes d’exàmens
continus fins arribar a la data marcada com a final de trimestre. La crema pels
colzes torna a circular, perquè tot i que hi ha moltes assignatures pràctiques,
aquest trimestre també se n’han incorporat algunes altres de teòriques. És molt important, molt, aprovar les
pràctiques interdisciplinàries (l’anomenat
mòdul vuit) i l’assignatura d’autocontrol. Els exàmens teòrics els podeu
repetir un cop finalitzat el trimestre, però si suspeneu la part pràctica,
suspeneu el curs sencer. Quedeu-vos després de la formació de la tarda a
entrenar al tatami, al bulevard, al gimnàs; aprofiteu els dies de festa o
vacances per quedar amb companys i practicar emmanillaments i detencions o defensa
personal els uns amb els altres. Feu tot el possible perquè la part pràctica
del curs surti fregant la perfecció. Us hi va la continuïtat.
Cap a finals de
curs, quatre setmanes abans que finalitzi el trimestre, abans d’acabar els exàmens i que els diguin si són aptes o no, a
l’Y i a tots els altres aspirants els passen una mena d’enquesta per conèixer
el grau de «satisfacció» del curs. Els pregunten, entre altres coses, si el
curs bàsic policial ha complert les expectatives que tenien, com se senten de
preparats per sortir al carrer i si creuen que ser policia canvia alguna cosa a
les seves vides. L’enquesta es pot considerar «anònima» si es pren «anònim» literalment,
sense nom: «només» els demanen l’edat, el sexe, el cos policial (mossos
d’esquadra o policies locals) i la secció on estan. Res de l’altre món.
Confidencialitat absoluta, vaja. I objectivitat total per part dels alumnes...
A veure qui és el guapo que critica alguna cosa abans d’aprovar!
Les quatre
últimes setmanes són una autèntica bogeria. L’Y té exàmens cada dos per tres,
dels recuperables i dels irrecuperables, que són els pitjors. És un no parar.
L’últim trimestre té la màgica qualitat de dilatar el temps eternament. Les
hores passen i els dies també, però dóna la sensació que el final no arriba
mai. L’Y porta mesos ficat entre aquelles parets, entrant quan encara no ha
sortit el sol i sortint quan ja s’ha post. Arriba un moment en què dubta de si allò
té principi o final, perquè sembla que porti tota la vida fent oposicions, i es
pregunta com era la seva vida: «Abans d’entrar aquí, jo tenia una vida, crec...».
En algun punt
del camí les notes han perdut la importància que tenien. Al primer trimestre
era: «Haig de treure bona nota perquè no m’enviïn a patrullar a la Seu
d’Urgell». Ara, un cop l’estrès i la pressió psicològica s’han instal·lat
definitivament a la seva vita quotidiana i l’esgotament (tant físic com mental)
ja comença a fer estralls, la frase ha canviat a: «No cal anar a rebentar la
nota. Amb un cinc ja aprovo, no? Doncs apa, que l’aire fresc de la muntanya tampoc
deu estar tan malament...».
lunes, 25 de febrero de 2013
7. Els instructors
Sobre els
instructors, només uns breus apunts.
En primer lloc
heu de tenir clar que els vostres instructors i instructores no són monstres perversos
la missió dels quals sigui suspendre-us a tots. La seva tasca és donar-vos les
eines que en el futur necessitareu per desenvolupar la vostra feina de la
millor manera.
En segon lloc,
no són tots iguals. Com a individus únics, cadascun té la seva personalitat,
caràcter, humor i manera de fer. Us toca descobrir com és el vostre instructor
o instructora i acceptar-lo i respectar-lo tal com és.
I en darrer
lloc, però potser el més important, recordeu que ELS VOSTRES INSTRUCTORS I
INSTRUCTORES NO SÓN ELS VOSTRES COL·LEGUES, almenys no fins que tireu la gorra.
Per tant, comporteu-vos d’una manera digna amb ells i elles.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)