8. El tercer trimestre

El tercer trimestre és com un huracà, tant pel volum d’exàmens com per la duresa de les assignatures i el vostre estat emocional. Esteu a un pas d’aconseguir-ho, i això es tradueix en una mena de sentit d’urgència, de que tot corre pressa; en aquestes últimes setmanes, la primavera i l’adrenalina faran front comú per empènyer-vos fins als vostres límits psicològics i emocionals.

Les pràctiques són molt més dures que les del primer i segon trimestre, i els vostres instructors i professors de mòdul vuit us posaran contra les cordes. La pressió psicològica és brutal. Si a això se li sumen les entrevistes dels «ítems», ja teniu el còctel mortal.

Al segon trimestre haureu tingut una primera entrevista amb el vostre instructor o instructora on us haurà dit com aneu i què cal millorar. Pot ser que no hi hagi cap problema amb el vostre rendiment i que per tant la conversa es limiti a donar-vos ànims pel temps que encara teniu per davant. Però també pot ser que no compliu les expectatives del que s’espera de vosaltres com a futurs policies i que la xerrada tingui un caire més, diguem-ne, «orientatiu» respecte al que heu de canviar i millorar si voleu continuar allà. Tingueu en compte que no esteu en una aula de parvulari, i que per tant no us posaran un gomet vermell si la cosa no pinta bé, sinó que us explicaran amb pèls i senyals el què, com, quan i perquè. Tot i que quan sortiu de l’entrevista us pugui semblar que el món s’ha acabat per vosaltres, no és així. Encara queda molt de curs per davant i moltes oportunitats de canviar i esforçar-se. Feu-ho. No us rendiu. Vosaltres sou els que teniu la última paraula.

A l’inici del tercer trimestre l’entrevista es repeteix, aquest cop per duplicat: en tindreu una amb el vostre instructor o instructora i una altra amb els psicòlegs que us avaluen a les pràctiques. Un dia el vostre instructor o instructora us cridarà per dir-vos els ítems que teniu, les característiques negatives que hauríeu de ser capaços de canviar abans de final de curs si voleu estar dins la pista de l’atletisme com a protagonistes i no fora com a secundaris el dia de la tirada de gorra.

L’avaluació psicològica és contínua, des que entreu a l’institut fins que en sortiu. A la trobada amb els psicòlegs també us diran com us veuen ells i què caldria canviar o millorar per fer una tasca encara més excel·lent. Tingueu present que la seva feina no és suspendre ningú, sinó ajudar-vos a potenciar els vostres punts forts i no tan forts per ser bons professionals. Valoreu i respecteu la seva opinió i feu els canvis necessaris. La vostra futura feina no és fàcil, i heu d’estar quant més ben preparats millor. El factor psicològic és decisiu a l’hora d’enfrontar-se a una situació real. Al carrer no us trobareu figurants, sinó gent de carn i ossos, amb problemes reals, i haureu de ser capaços de saber reaccionar de forma adequada, mantenint la sang freda i les coses sota control en tot moment. No perdeu cap oportunitat d’aprendre més, d’esforçar-vos més, de ser millors.

Després del petit respir que suposa la Setmana Santa, l’Y encara té sis setmanes d’exàmens continus fins arribar a la data marcada com a final de trimestre. La crema pels colzes torna a circular, perquè tot i que hi ha moltes assignatures pràctiques, aquest trimestre també se n’han incorporat algunes altres de teòriques. És molt important, molt, aprovar les pràctiques interdisciplinàries (l’anomenat mòdul vuit) i l’assignatura d’autocontrol. Els exàmens teòrics els podeu repetir un cop finalitzat el trimestre, però si suspeneu la part pràctica, suspeneu el curs sencer. Quedeu-vos després de la formació de la tarda a entrenar al tatami, al bulevard, al gimnàs; aprofiteu els dies de festa o vacances per quedar amb companys i practicar emmanillaments i detencions o defensa personal els uns amb els altres. Feu tot el possible perquè la part pràctica del curs surti fregant la perfecció. Us hi va la continuïtat.

Cap a finals de curs, quatre setmanes abans que finalitzi el trimestre, abans d’acabar els exàmens i que els diguin si són aptes o no, a l’Y i a tots els altres aspirants els passen una mena d’enquesta per conèixer el grau de «satisfacció» del curs. Els pregunten, entre altres coses, si el curs bàsic policial ha complert les expectatives que tenien, com se senten de preparats per sortir al carrer i si creuen que ser policia canvia alguna cosa a les seves vides. L’enquesta es pot considerar «anònima» si es pren «anònim» literalment, sense nom: «només» els demanen l’edat, el sexe, el cos policial (mossos d’esquadra o policies locals) i la secció on estan. Res de l’altre món. Confidencialitat absoluta, vaja. I objectivitat total per part dels alumnes... A veure qui és el guapo que critica alguna cosa abans d’aprovar!

Les quatre últimes setmanes són una autèntica bogeria. L’Y té exàmens cada dos per tres, dels recuperables i dels irrecuperables, que són els pitjors. És un no parar. L’últim trimestre té la màgica qualitat de dilatar el temps eternament. Les hores passen i els dies també, però dóna la sensació que el final no arriba mai. L’Y porta mesos ficat entre aquelles parets, entrant quan encara no ha sortit el sol i sortint quan ja s’ha post. Arriba un moment en què dubta de si allò té principi o final, perquè sembla que porti tota la vida fent oposicions, i es pregunta com era la seva vida: «Abans d’entrar aquí, jo tenia una vida, crec...».

En algun punt del camí les notes han perdut la importància que tenien. Al primer trimestre era: «Haig de treure bona nota perquè no m’enviïn a patrullar a la Seu d’Urgell». Ara, un cop l’estrès i la pressió psicològica s’han instal·lat definitivament a la seva vita quotidiana i l’esgotament (tant físic com mental) ja comença a fer estralls, la frase ha canviat a: «No cal anar a rebentar la nota. Amb un cinc ja aprovo, no? Doncs apa, que l’aire fresc de la muntanya tampoc deu estar tan malament...».