El 19 de febrer
de 2011 hi ha una jornada de portes obertes a l’ISPC. A la X li diuen que normalment
té lloc un parell de setmanes després de la convocatòria de places pel curs
següent. Aquest any, entre el canvi de govern, succeït al cap de poc de començar
el curs, i les retallades, a Radio Macuto
fins i tot es barrejava la possibilitat que no hi hagués convocatòria. Aquesta
finalment arriba, tot i que la tisorada també li ha passat factura: pel curs
següent, que serà la 25ª promoció, només s’obriran 600 places.
El dia previst,
ben d’hora, l’Y, la X i el nen arriben a Mollet del Vallès a les 8 del matí. Esmorzen
amb calma en una cafeteria propera i cap a dos quarts de nou enfilen el camí
cap a l’ISPC. Per accedir al recinte han de passar per un dels punts d’accés
habilitats, on els esperen mossos i aspirants de guàrdia per efectuar un petit
registre a la motxilla que porten. Els agents decideixen, encertadament, que
els entrepans i les galetes no suposen cap risc.
Només entrar accedeixen
a la famosa pasarel.la, que ofereix una vista immillorable sobre el circuit. Com
que encara és aviat, van a veure les instal·lacions: el tatami, els vestidors i,
com no, l’arxiconegut bulevard.
—Me l’imaginava
més gran, la veritat...
Però no per això
deixa de ser espectacular. Els carrers, el parc infantil, el bingo, el
supermercat, la comissaria... S’entretenen amb el vidre opac típic de les rodes
de reconeixement televisives i la zona de custòdia. Veien el panorama, la X
pensa que millor experimentar-ho aquí i no pas en la realitat. Continuen la
visita subterrània mentre l’Y li va explicant alguns detalls, poc s i no
comprometedors, de les pràctiques que fa allà sota. Passen per l’armeria, molt
encertadament anomenada «Armeria del dimoni» (potser per allò de que «les armes
les carrega el diable»), el forn, la caixa d’estalvis, la farmàcia i la
discoteca. A dins, amb les goteres, els bassals d’aigua al terra i les parets
esclofollades, sembla talment que la nit anterior hi hagi hagut una batalla
campal i allò en sigui el resultat.
Després passen
pel costat de la pista d’atletisme i troben l’exposició de material de les
diverses especialitzacions dels mossos d’esquadra i d’altres cossos, com els
bombers. Com que encara estan acabant de muntar els estands, l’Y porta la X i
el nen a l’edifici on té l’aula i el menjador. La classe és idèntica a
qualsevol altre classe d’institut de secundària: és com tornar als vells temps.
Ara sí, és hora
d’anar a veure algunes coses de l’exposició de material i vehicles. Tornen al
principi de la ruta, on hi ha l’estand de promoció del cos. De fons se senten
els rugents motors dels cotxes de Fórmula 1 entrenant-se al vorà circuit de
Montmeló.
Comencen per la
Unitat de Subsòl, amb els seus uniformes blancs (???!!!). Continuen amb la
llanxa i el tot terreny dels bombers i els vestits de la Unitat Subaquàtica.
Visiten l’auditori, passen de llarg de la Brigada Mòbil i es posicionen per
veure l’actuació de la Unitat Canina dels mossos. És el que té tenir un nen de
set anys: els seus interessos no sempre coincideixen amb els d’un mateix.
L’actuació dels gossos comença i el nen, emocionat, no es deixa anar de la
cinta que delimita l’espai del pati de banderes. La megafonia, des d’on són, se
sent molt distorsionada, així que pràcticament només entenen algunes paraules
soltes i no poden seguir tota l’acurada explicació que es dóna. Però al nen
això no li importa: no treu els ulls dels animals, i gaudeix de cada segon.
Costa arrancar-lo d’allà abans de que finalitzi l’actuació, i ho farà a desgrat
a canvi d’anar a veure les motos de trànsit equilibristes, dignes del Cirque du
Soleil. També veuen el simulacre d‘accident amb matèries perilloses, i
l’actuació dels mossos, del servei d’emergències i dels bombers, tot i que l’helicòpter,
potser per sorollós, és el més espectacular.
Han de córrer
per veure els gossos dels bombers, i després fer temps fins que la Unitat
Muntada de la guàrdia urbana de Barcelona té els cavalls a punt. Fins i tot des
de la distància (l’únic foradet que han trobat per veure l’actuació està situat
al final de tot de la pista d’atletisme, per on entren el equins) l’exhibició
eqüestre és impressionant.
Després de la
Unitat Muntada és el torn del simulacre de rescat en alta muntanya. El soroll
dels helicòpters és eixordador, i la venteguera que aixequen, acompanyada de la
sorra de la pista de salt de longitud dificulta una mica la visibilitat. El nen
està a punt de caure i tot de la tanca on està emparrat de l’ensurt. Sort que,
si passa res, al seu abast tenen tot un món dedicat a les situacions
d’emergència. L’actuació, com ja s’esperaven, és espectacular.
Després ve el
torn de l’àrea d’escortes que, potser pel ciutadà de peu, és, juntament amb la
dels GEI, la més pel.liculera, la més
«James Bond», amb trets per tot arreu, persecucions a gran velocitat i
derrapades d’aquelles que deixen mig neumàtic enganxat al terra. Futurs
aspirants: si quan esteu fent un test de Balke a la pista d’atletisme ensopegueu
amb un clot i us torceu el peu, ara ja sabeu a què és degut.
L’actuació del
Grup Especial d’Intervenció ha estat suspesa a última hora, però l’Y li explica
a la X que porta tota la setmana veient-los entrenar, despenjant-se per
l’helicòpter amb una corda com si fos la cosa més fàcil del món. La X i l’Y
tenen un amic americà que està aprenent a pilotar helicòpters en una escola de
vol de l’exèrcit estatunidenc. Un cop arriben a casa i la X es dedica a penjar
les fotos i els vídeos de la jornada al Facebook, el xicot, visiblement
emocionat i salvant la diferència horària, serà el primer en posar un polze cap
amunt en la gravació de l’helicòpter dels mossos completament quiet a l’aire
mentre un agent es despenja per la corda. Mossos i mosses del cos: que sapigueu
que la vostra tasca agrada i emociona més enllà de les fronteres.
Un cop finalitzades
les exhibicions, és el torn, ara sí, de gaudir amb calma de la mostra de
material i vehicles. Es dediquen a acaronar els gossos dels bombers, pujar a la
furgoneta d’atestats i muntar a la moto de trànsit per fer-se la foto de rigor.
El nen de l’Y i la X declina la invitació diverses vegades: deu ser l’únic nen
del món que no vol pujar a la moto de la policia. La raó, però, s’ha de buscar
en la seva tendra infantesa, quan en unes fires del seu poble, amb uns dos anys
i mig d’edat, ja hi va pujar, i és clar, no és qüestió de repetir. El nano, però,
es guarda un as sota la màniga, perquè on ell vol pujar, el que realment l’ha captivat,
és la moto de neu de la Unitat de Muntanya. Demanant permís i essent aquest
concedit, puja al vehicle i s’hi agafa ben fort. A la X li costa fer la foto:
la moto de neu és tan grossa que el nen quasi ni es veu. Encara li falten molts
danoninos per poder pujar allà dalt! A
uns metres es troben els TEDAX, amb una mostra de projectils i explosius. Hi ha
un grup d’agents custodiant l’estand, de paisà. Un d’ells li pregunta al nen
com es diu i li demana que vagi amb ell. El nen, una mica sorprès, entra a
l’estand vorejant la cinta de seguretat que delimita el perímetre i se’n va amb
ell. El noi li ensenya el robot dels explosius, aquell que té una pinça i que
serveix per treballar a distància. Li deixen provar els comandaments del robot
i el fa moure endavant i endarrere. En una taula al seu davant hi ha un paquet
que simula ser una bomba. El nen, concentrat i amb la mirada fixa en el què fa,
intenta engrapar-lo amb la pinça del robot. Lamentablement el paquet acaba
caient a terra. Virtualment, la bomba ha explotat, el robot s’ha desintegrat i
tots ells són morts. En la realitat, però, l’agent felicita el nen i aquest
surt tot orgullós perquè l’han deixat «jugar amb el robot». Abans de marxar
encara s’atansen a l’exposició de material de la Brigada Mòbil, amb els escuts
transparents i totes les proteccions que fan servir per desenvolupar la seva
feina. No és d’estranyar que, amb la seva complexió física imponent i duent tot
allò posat, els anomenin, afectuosament, a ells i als components de les ARRO, «les
tortugues ninja».
La jornada
s’acaba a peu de pista d’atletisme, on han aterrat els dos helicòpters, fent
les últimes fotos i prometent-li al nen que, si tornen a fer una jornada de
portes obertes, seran els primers d’anar-hi.
Ha estat un bon
dia, fresquet però assolellat, com ja els havia sentenciat categòricament la
instructora de l’Y dies abans:
—Pel pas de
l’equador i per la jornada de portes obertes, aquí no plou mai.
I és que fins i
tot el temps es quadra davant del cos.
