6. Jornada de portes obertes

El 19 de febrer de 2011 hi ha una jornada de portes obertes a l’ISPC. A la X li diuen que normalment té lloc un parell de setmanes després de la convocatòria de places pel curs següent. Aquest any, entre el canvi de govern, succeït al cap de poc de començar el curs, i les retallades, a Radio Macuto fins i tot es barrejava la possibilitat que no hi hagués convocatòria. Aquesta finalment arriba, tot i que la tisorada també li ha passat factura: pel curs següent, que serà la 25ª promoció, només s’obriran 600 places.

El dia previst, ben d’hora, l’Y, la X i el nen arriben a Mollet del Vallès a les 8 del matí. Esmorzen amb calma en una cafeteria propera i cap a dos quarts de nou enfilen el camí cap a l’ISPC. Per accedir al recinte han de passar per un dels punts d’accés habilitats, on els esperen mossos i aspirants de guàrdia per efectuar un petit registre a la motxilla que porten. Els agents decideixen, encertadament, que els entrepans i les galetes no suposen cap risc.

Només entrar accedeixen a la famosa pasarel.la, que ofereix una vista immillorable sobre el circuit. Com que encara és aviat, van a veure les instal·lacions: el tatami, els vestidors i, com no, l’arxiconegut bulevard.

—Me l’imaginava més gran, la veritat...

Però no per això deixa de ser espectacular. Els carrers, el parc infantil, el bingo, el supermercat, la comissaria... S’entretenen amb el vidre opac típic de les rodes de reconeixement televisives i la zona de custòdia. Veien el panorama, la X pensa que millor experimentar-ho aquí i no pas en la realitat. Continuen la visita subterrània mentre l’Y li va explicant alguns detalls, poc s i no comprometedors, de les pràctiques que fa allà sota. Passen per l’armeria, molt encertadament anomenada «Armeria del dimoni» (potser per allò de que «les armes les carrega el diable»), el forn, la caixa d’estalvis, la farmàcia i la discoteca. A dins, amb les goteres, els bassals d’aigua al terra i les parets esclofollades, sembla talment que la nit anterior hi hagi hagut una batalla campal i allò en sigui el resultat.

Després passen pel costat de la pista d’atletisme i troben l’exposició de material de les diverses especialitzacions dels mossos d’esquadra i d’altres cossos, com els bombers. Com que encara estan acabant de muntar els estands, l’Y porta la X i el nen a l’edifici on té l’aula i el menjador. La classe és idèntica a qualsevol altre classe d’institut de secundària: és com tornar als vells temps.

Ara sí, és hora d’anar a veure algunes coses de l’exposició de material i vehicles. Tornen al principi de la ruta, on hi ha l’estand de promoció del cos. De fons se senten els rugents motors dels cotxes de Fórmula 1 entrenant-se al vorà circuit de Montmeló.

Comencen per la Unitat de Subsòl, amb els seus uniformes blancs (???!!!). Continuen amb la llanxa i el tot terreny dels bombers i els vestits de la Unitat Subaquàtica. Visiten l’auditori, passen de llarg de la Brigada Mòbil i es posicionen per veure l’actuació de la Unitat Canina dels mossos. És el que té tenir un nen de set anys: els seus interessos no sempre coincideixen amb els d’un mateix. L’actuació dels gossos comença i el nen, emocionat, no es deixa anar de la cinta que delimita l’espai del pati de banderes. La megafonia, des d’on són, se sent molt distorsionada, així que pràcticament només entenen algunes paraules soltes i no poden seguir tota l’acurada explicació que es dóna. Però al nen això no li importa: no treu els ulls dels animals, i gaudeix de cada segon. Costa arrancar-lo d’allà abans de que finalitzi l’actuació, i ho farà a desgrat a canvi d’anar a veure les motos de trànsit equilibristes, dignes del Cirque du Soleil. També veuen el simulacre d‘accident amb matèries perilloses, i l’actuació dels mossos, del servei d’emergències i dels bombers, tot i que l’helicòpter, potser per sorollós, és el més espectacular.

Han de córrer per veure els gossos dels bombers, i després fer temps fins que la Unitat Muntada de la guàrdia urbana de Barcelona té els cavalls a punt. Fins i tot des de la distància (l’únic foradet que han trobat per veure l’actuació està situat al final de tot de la pista d’atletisme, per on entren el equins) l’exhibició eqüestre és impressionant.

Després de la Unitat Muntada és el torn del simulacre de rescat en alta muntanya. El soroll dels helicòpters és eixordador, i la venteguera que aixequen, acompanyada de la sorra de la pista de salt de longitud dificulta una mica la visibilitat. El nen està a punt de caure i tot de la tanca on està emparrat de l’ensurt. Sort que, si passa res, al seu abast tenen tot un món dedicat a les situacions d’emergència. L’actuació, com ja s’esperaven, és espectacular.

Després ve el torn de l’àrea d’escortes que, potser pel ciutadà de peu, és, juntament amb la dels GEI, la més pel.liculera, la més «James Bond», amb trets per tot arreu, persecucions a gran velocitat i derrapades d’aquelles que deixen mig neumàtic enganxat al terra. Futurs aspirants: si quan esteu fent un test de Balke a la pista d’atletisme ensopegueu amb un clot i us torceu el peu, ara ja sabeu a què és degut.

L’actuació del Grup Especial d’Intervenció ha estat suspesa a última hora, però l’Y li explica a la X que porta tota la setmana veient-los entrenar, despenjant-se per l’helicòpter amb una corda com si fos la cosa més fàcil del món. La X i l’Y tenen un amic americà que està aprenent a pilotar helicòpters en una escola de vol de l’exèrcit estatunidenc. Un cop arriben a casa i la X es dedica a penjar les fotos i els vídeos de la jornada al Facebook, el xicot, visiblement emocionat i salvant la diferència horària, serà el primer en posar un polze cap amunt en la gravació de l’helicòpter dels mossos completament quiet a l’aire mentre un agent es despenja per la corda. Mossos i mosses del cos: que sapigueu que la vostra tasca agrada i emociona més enllà de les fronteres.

Un cop finalitzades les exhibicions, és el torn, ara sí, de gaudir amb calma de la mostra de material i vehicles. Es dediquen a acaronar els gossos dels bombers, pujar a la furgoneta d’atestats i muntar a la moto de trànsit per fer-se la foto de rigor. El nen de l’Y i la X declina la invitació diverses vegades: deu ser l’únic nen del món que no vol pujar a la moto de la policia. La raó, però, s’ha de buscar en la seva tendra infantesa, quan en unes fires del seu poble, amb uns dos anys i mig d’edat, ja hi va pujar, i és clar, no és qüestió de repetir. El nano, però, es guarda un as sota la màniga, perquè on ell vol pujar, el que realment l’ha captivat, és la moto de neu de la Unitat de Muntanya. Demanant permís i essent aquest concedit, puja al vehicle i s’hi agafa ben fort. A la X li costa fer la foto: la moto de neu és tan grossa que el nen quasi ni es veu. Encara li falten molts danoninos per poder pujar allà dalt! A uns metres es troben els TEDAX, amb una mostra de projectils i explosius. Hi ha un grup d’agents custodiant l’estand, de paisà. Un d’ells li pregunta al nen com es diu i li demana que vagi amb ell. El nen, una mica sorprès, entra a l’estand vorejant la cinta de seguretat que delimita el perímetre i se’n va amb ell. El noi li ensenya el robot dels explosius, aquell que té una pinça i que serveix per treballar a distància. Li deixen provar els comandaments del robot i el fa moure endavant i endarrere. En una taula al seu davant hi ha un paquet que simula ser una bomba. El nen, concentrat i amb la mirada fixa en el què fa, intenta engrapar-lo amb la pinça del robot. Lamentablement el paquet acaba caient a terra. Virtualment, la bomba ha explotat, el robot s’ha desintegrat i tots ells són morts. En la realitat, però, l’agent felicita el nen i aquest surt tot orgullós perquè l’han deixat «jugar amb el robot». Abans de marxar encara s’atansen a l’exposició de material de la Brigada Mòbil, amb els escuts transparents i totes les proteccions que fan servir per desenvolupar la seva feina. No és d’estranyar que, amb la seva complexió física imponent i duent tot allò posat, els anomenin, afectuosament, a ells i als components de les ARRO, «les tortugues ninja». 

La jornada s’acaba a peu de pista d’atletisme, on han aterrat els dos helicòpters, fent les últimes fotos i prometent-li al nen que, si tornen a fer una jornada de portes obertes, seran els primers d’anar-hi.

Ha estat un bon dia, fresquet però assolellat, com ja els havia sentenciat categòricament la instructora de l’Y dies abans:

—Pel pas de l’equador i per la jornada de portes obertes, aquí no plou mai.

I és que fins i tot el temps es quadra davant del cos.