El primer
trimestre de l’institut es pot resumir en una sola paraula: la que dóna nom a
una crema hidratant noruega, en especial la que serveix pels colzes. Perquè
això és el que fareu durant el primer trimestre: colzes, colzes i més colzes.
S’ha acabat el
Facebook, el Twitter, el Tuenti, el Gmail, el Hotmail, l’Skype, el Messenger i
tot el que us lliga física i virtualment als amics i coneguts. També s’han
acabat les sèries, les pel·lícules o el que fos que miréssiu a la tele. L’únic
permès són les finals Barça-Madrid o Madrid-Barça, sobretot aquelles en les que
l’equip blanc guanya i perd la copa la mateixa nit.* La vostra presència a la
xarxa i a la vida pública pràcticament s’eradica. No hi ha temps. Seria
recomanable, això sí, que abans de desaparèixer de la faç de la terra,
actualitzéssiu els vostres perfils públics: potser no cal que a les fotos del
Facebook hi surtin les últimes borratxeres o el viatget d’estiu on aneu
lleugerets o lleugeretes de roba. Protegiu les vostres dades i la vostra
intimitat. Privacitat sobre tot. La vostra futura feina ho exigirà.
Un cop passades
les dues setmanes de gràcia, la instructora de l’Y els adverteix que s’ha
acabat el joc: a partir d’ara, la tènue flexibilitat mostrada fins el moment
donarà pas a una rigidesa militar exemplar. S’ha acabat repenjar-se a la paret,
anar mal afaitat, oblidar-se de saludar, xerrar enmig de la formació, no
ficar-se dempeus quan algun professor o instructor entra o surt de la classe,
etc. Són aspirants a mosso d’esquadra i han de comportar-se exemplarment.
Aquesta
paraula, «aspirant», convé recordar-la fins a l’últim dia. L’Y i tots els seus
companys i companyes NO són mossos, són aspirants. Per tant, parleu amb
propietat. Cada cosa al seu temps. El següent és un exemple de les conseqüències
d’oblidar-se d’aquesta paraula: a les poques setmanes de l’inici del curs, un
dissabte a la nit un aspirant va ser deturat en un control d’alcoholèmia i va
demanar als agents que no el multessin, perquè estava estudiant a l’ISPC i
aviat serien companys. El dilluns al matí, al tal aspirant se li va comunicar
que buidés el caseller i tornés la identificació i la resta de material. No val
la pena jugar-se-la i espatllar aquesta oportunitat que tant us ha costat
aconseguir per una tonteria d’aquestes. Sigueu sensats.
Els primers
mesos l’Y es passa tots els caps de setmana entre llibres, com en els millors
moments de les opos. Però això és
molt pitjor. Només al primer trimestre, ja té una vintena d’assignatures! I la
gran majoria són teòriques, d’aquelles on s’ha d’estudiar de valent i aprendre’s
dades i dates, llocs, noms, lleis, comarques, rius i drets. És extenuant. Sort
que a l’estiu us haureu dedicat a llegir el Codi Penal i la Constitució i ja
haureu avançat temari...
Durant les primeres
setmanes diversos aspirants pleguen. Si s’hagués de definir com és l’ISPC amb
una sola paraula, sens dubte seria «dur», mot sovint acompanyat de l’adverbi de
quantitat «molt». L’ISPC és molt dur. No és cap joc, ni s’hi va a passar
l’estona. Són moltes hores ficats entre aquelles parets, molta matèria per
assimilar, una classe darrera una altra, un professor darrere un altre; són
molts dies de llevar-se aviat, molts quilòmetres a recórrer diàriament, caps de
setmana inexistents. És inevitable que el cansament es vagi acumulant. Les
vacances de Nadal són com una necessitat bàsica per poder-se recuperar, ni que
sigui una mica, d’aquest primer trimestre.
L’Y va aprovant
tots els exàmens. Té clar que potser no serà el primer de la promoció, però
també sap que si s’esforça i treballa amb fermesa podrà fer una molt bona
feina.
Desenvolupar una
bona actitud envers el que es fa alhora que es cerca l’excel·lència i es
treballa amb fermesa és la clau per aconseguir l’èxit. Així doncs, ànims!
No hay comentarios:
Publicar un comentario