Final de trajecte?

Dies després...

El dijous 23 de juny l’Y s’ha de presentar a la comissaria on ha estat assignat pel primer període de pràctiques per la presentació. Allà coneix els que seran els seus companys a partir d’ara i se l’informa de l’horari. Té la gran sort de començar en setmana de festa, així que no s’incorporarà al servei actiu fins el dilluns 27 de juny de 2011. Hi ha qui ja els ha preguntat d’on han tret «l’enchufe».

Ara comença una nova etapa, molt diferent de la que han viscut a l’ISPC, d’on al cap de poques hores de sortir ja sembla que hagin passat mesos, i a anys llum dels primers exàmens de la oposició i d’aquella tarda calorosa en aquell McDonald’s de poble prelitoral. Un somni fet realitat.

La X i l’Y finalitzen aquest relat el 28 de juny de 2011, el dia després de la primera jornada al carrer de l’Y. Tots dos esperen que aquest diari pugui servir per donar ànims als futurs aspirants i mostrar-los que és possible lluitar per aconseguir un somni si no s’obliden aquestes premisses bàsiques: il·lusió, esforç, sacrifici i perseverança. 

Apèndix: Curiositats

El quimono

Forum de «marujes» a Internet.

Tema: Com treure les taques de la roba.

Usuari: maruja67

Hola a tots,

Algú sap com treure les taques de sang de la roba blanca? Acabo d’esquarterar el meu marit i se m’ha tacat el jersei blanc de sang.

La X va estar a punt de publicar això en alguna xarxa social davant la impossibilitat de fer net el quimono de l’Y, tacat de sang per una ferida superficial mentre practicava defensa personal. I és que a l’ISPC, fins i tot la mínima quotidianitat, com és rentar la roba, pot donar peu a l’inici d’una novel.la negra digna dels «Crims de tinta»...

La llengua catalana

A veure, els que rondeu la trentena i que encara vau fer EGB, us en recordeu del petit diccionari verd de verbs catalans conjugats d’en Xuriguera? Doncs ja el podeu desempolsar, perquè a les classes de català el necessitareu. A part de temes lingüístics pròpiament dit policials, les primeres lliçons d’expressió oral i escrita seran coses com ara el transmissor/receptor/codi/canal/missatge, els dialectes del català, els registres (els de la llengua, els escorcolls són d’una altra assignatura), l’ordre de la frase, els signes de puntuació, l’ús adequat de les formes en passat... També fareu les abreviatures, les sigles, els verbs ser/estar, les preposicions, el subjuntiu, el gerundi, l’infinitiu, el participi, el pretèrit plusquamperfet (que tot i els anys passats continua semblant un insult) i les frases en afirmatiu i en negatiu. Tornareu a repassar el complement directe i el complement indirecte, els verbs transitius i intransitius, els pronoms... Davant vostre s’obrirà tot un món de misteris de la llengua i la redacció digne de «El gran dictat», llibre que, per cert, ja us haureu comprat i emplenat enèsimes vegades per anar fent via...

El vocabulari és un món apart, perquè, qui no sap què és un escocell? I un bàcul? Un anemoscopi? Un ull de gat? Un piemont? Una conurbació? Un empedrat? Una androna? I això sense comptar els termes policials!

Perquè després diguin que els mossos d’esquadra són uns ignorants...

Sense «ara» no hi ha obediència

Com a anècdota curiosa del transcurs de la jornada de la tirada de gorra, explicar que els agents, a qui se’ls ha ordenat posar-se ferms davant el president a l’hora que aquest ha de fer el seu discurs, no han fet cas. Ningú no s’ha mogut de la seva posició de descans. Però no, no és cap sedició ni protesta encoberta: simplement és que la persona que els ha donat l’ordre de ferms, no l’ha acompanyat del preceptiu «Ara!», paraula sense la qual allà ningú no gosa ni respirar...

12. La «tirada de gorra»

Per fi ha arribat el dimecres 22 de juny de 2011, el moment tan esperat, l’instant pel qual l’Y i la X (i la resta d’aspirants i famílies) han sospirat els últims 22 mesos, des que en aquell Play Place de McDonald’s de poble prelitoral prenguessin aquella decisió que ha trasbalsat i canviat la seva vida de dalt a baix.

El despertador de la X està posat a les 4’20 de la matinada, però a aquella hora ja és a la dutxa. S’ha despertat abans d’hora i ja no s’ha pogut adormir. Els nervis, l’emoció, el cansament de tants i tants dies s’acabarà en breu, però vol gaudir, degustar i paladejar cada instant del dia.

A les 5’45 del matí enfilen el camí de Mollet del Vallès, acompanyats en aquest periple per tres íntims amics que representen els tres pilars que els han sustentat durant tots aquest mesos: l’ajuda econòmica, la família i l’amistat.

Quan arriben a Mollet, cap a les 6’40, l’Y entra a l’institut i deixa la X i els tres acompanyants passejant tranquil·lament cap a l’entrada de l’ISPC. Quan hi arriben han de posar-se a la cua, que espanta només veure-la. Són les 6:56. Al cap de poc la cua avança uns tres metres, però s’atura de nou i no es mou fins al cap de tres quarts d’hora. Quan (per fi!) aconsegueixen entrar al recinte, invitació blava en mà, l’Y els està esperant a la porta. En aquest temps ha tingut temps de vestir-se i revestir-se deu vegades, almenys. Vestit impecablement d’uniforme, al rostre se li reflexa que està content i orgullós de poder compartir aquest dia amb la gent que estima. L’Y els indica on són els serveis mèdics, la cafeteria i la zona on, si el volen veure al moment de canviar de gorra, haurien de seure si troben lloc. Localitzen quatre cadires a primera fila, davant d’un sorral, amb unes vistes immillorables a la taula on estan exposades les gorres (que han passat la nit al ras) i a la pantalla gegant habilitada perquè tothom pugui fer-se una idea del que passa entre les files. Són les 7:51h.

L’Y i els seus companys han de formar junts al pati de banderes i des d’allà recórrer els metres que separen aquella zona de la pista d’atletisme, baixar per la rampa i començar a formar els dos blocs de quinze files i 41 aspirants per fila. L’Y, un cop estigui finalitzat el desplegament, estarà al bloc dos, cinquena fila, quarta posició. Davant seu hi haurà la taula de les autoritats, els deu millors aspirants de la promoció (mossos d’esquadra i policies locals) i unes cadires reservades pels companys lesionats.

L’acte no comença oficialment fins les 9’30h, però a les 8 i poc tots els aspirants comencen a formar, fila per fila, bloc per bloc, en una coreografia mil·limètrica. Baixen per la rampa, travessen els quatre carrils de la pista d’atletisme i aixafen la gespa amb peu ferm i decidit. Formar els docs blocs d’aspirants, composats per 1.207 agents, porta el seu temps, però l’espectacle s’ho val.

A les nou menys cinc minuts el desplegament ja està fet. Els familiars i amics busquen desesperadament els seus fills, germans, parella o amics entre les files. La X ha comptat les files quan formaven i ha pogut veure, tot i la distància, com l’Y s’incorporava al seu bloc. Sent una barreja de nervis, d’orgull pel que han aconseguit, de tristesa perquè s’acaba una etapa i d’emoció pel que s’obre davant seu.

L’acte comença puntualment a la seva hora, la qual cosa vol dir que l’Y i els seus companys porten 35 minuts formant en posició de descans sobre la gespa, d’esquena a la gent, sota el sol i la temperatura incipients. La X ja ha vist com, en aquest breu temps, han hagut d’ajudar un parell de noies a sortir de les files, marejades.

Amb l’entrada del president i de les autoritats es dóna el tret d’inici oficial a l’acte de cloenda i lliurament de diplomes del Curs de Formació Bàsica 2010-2011 per a policies. Hi haurà una breus parlaments per part de la directora del centre, Núria Aymerich, el president de la Generalitat, Artur Mas, i dos alumnes de l’ISPC, que ocuparan el temps de discurs destinat al conseller Felip Puig, a qui en aquesta ocasió no se li sentirà la veu.  

De les paraules de la directora es destaca la valoració que fa de l’esforç i el suport de les famílies que hi ha darrera de cada aspirant. La X no pot fer més que assentir amb el cap: tot el que diu és cert. Les paraules sacrifici i esforç són les que els han estat menant els últims 22 mesos. Per part de l’Y, sacrifici i esforç per estudiar hora rere hora i dia rere dia. Per part de la X i el seu fill, sacrifici i esforç per acceptar que durant tots aquests mesos s’han vist privats de la companyia d’un marit i un pare.

Un cop la directora finalitza el seu parlament, que ha estat breu, arriba l’hora de l’entrega dels diplomes i el canvi de gorra, el moment més esperat pels aspirants. Comencen pels deu primers alumnes de la promoció, a qui se’ls diu pel nom i se’ls fa l’entrega del diploma en exclusiva. Després avancen cap al final dels blocs, on hi ha la taula amb les gorres de mossos d’esquadra i de policia local. Situats cadascú en el seu lloc, mirant l’instructor que els dóna les ordres pertinents, tots a una es treuen la gorra d’aspirant i se la posen sota el braç esquerra, agafen la nova gorra, la giren i, mirant de nou a l’instructor, esperen que se’ls doni l’ordre de canviar-se-la. Tots alhora es posen la gorra que, ara ja sí, els identifica com agents de la policia catalana. Deixen la gorra d’aspirant en el lloc de l’altra i tornen a la formació.

Un cop han acabat els deu primers, és el torn dels altres 1.197 aspirants. Començant per la fila del darrera del primer bloc, tots avancen cap al davant, on són les autoritats, pugen per la petita rampa que els anivella a la taula, es col·loquen al lloc que els correspon per fila, saluden i recullen el seu diploma. Després baixen altre cop per la rampa i avancen en fila cap al final de la formació, saludant als instructors que els esperen i posicionant-se davant la taula de les gorres, cadascú davant de la seva (estan posades per ordre, identificades amb un paperet enganxat a sota, de manera que, quan la giren, poden comprovar si és la seva o no; això es fa perquè si en algun moment fa aire o passa qualsevol cosa que les desordeni, pugui ser més fàcil tornar-les al seu lloc). Mirant cap a l’instructor que els dóna les ordres, es treuen la gorra en el moment indicat, posant la teresiana sota el braç esquerra, girant la gorra de la taula i esperant el moment indicat per posar-se-la en lloc de l’altra. Un cop fet, també tornen a la formació, en espera de les paraules del president. Aquestes també són breus, i se’n destaca la voluntat del govern de defensar el cos dels mossos d’esquadra quan sigui criticat. En paraules textuals, el president diu: «Quan estigueu defensant les llibertats, la democràcia i els drets de la gent, encara que us critiquin, tindreu un Govern que estarà al vostre costat». Aquestes paraules desfermen els aplaudiments de la gent, dels amics i familiars que veuen com en els últims temps (ja amb el conseller Saura però especialment després dels fets del 27-M i el 15-J) el cos dels mossos d’esquadra ha estat violentament criticat i criminalitzat.

Després, la millor alumne de la promoció del cos de mossos d’esquadra fa un breu parlament destacant l’esforç que tots ells han dut a terme. Quan parla del pànic que sentien davant del mòdul 8, la X no pot fer més que somriure, recordant el que l’Y li explicava de l’experiència. A continuació, el millor alumne de la promoció de policies locals també dirà unes breus paraules. La X no pot evitar que se li escapin les llàgrimes quan el xicot, visiblement emocionat, demana disculpes a la seva filla per tots els mesos que no ha pogut estar per ella. La X, essent del bàndol dels familiars «abandonats», l’entén molt bé.

Un cop finalitzats els discursos, arriba el moment més esperat, els 21 segons més emocionants del dia, del curs i fins i tot potser de les seves vides. Demanat permís al president de la Generalitat i essent aquest concedit, es procedeix  a donar l’ordre de trencar files.

L’Y i la X guardaran aquelles paraules a la seva memòria per sempre:

-Alumnes de la 24ª promoció. Trenquin files. Ara!

Amb múltiples crits d’alegria, els ara ja agents de policia llancen les seves gorres ben amunt, abraçant-se, plorant, rient, corrent, saltant o fent totes aquestes coses alhora. Els familiars aparten les tanques que envolten la pista d’atletisme i entren en massa cap a la gespa, buscant, trobant i abraçant la persona que buscaven. Hi ha mares que abracen fills, germans que abracen germanes, esposes que abracen marits, fills que abracen pares i mares. L’emoció és proporcional a l’enorme sacrifici i esforç que durant tants mesos han fet.

L’Y encara ha de fer-se una foto de grup amb la seva secció, però al cap de pocs minuts ja són fora de l’institut, celebrant el final d’aquesta etapa i l’inici d’un nou capítol de la seva vida. 

* Des d'aquí donem les gràcies a l'administrador de la pàgina de Facebook "Mossos d'esquadra. Notícies policials" per penjar en el citat perfil les fotos i vídeos d'aquest dia tan emotiu. No ho oblidem. Moltes gràcies!!! 

11. Últims preparatius

Destinació

El dimecres 16 de juny l’Y sap la seva primera destinació. És la número 34 de les 91 que va omplir. La instructora, en el seu dia, ja va avisar als futurs agents que hi havia moltes possibilitats d’anar a parar aquí. Almenys li han dit que, a banda de l’aparcament, la comissaria està en una bona zona.

La nota positiva és que en principi només seran tres mesos, i almenys no és la seu d’Urgell...

Preparant la formació del dia 22

A partir del dia 16, l’Y i la resta de companys comencen a assajar la gran cerimònia. Bàsicament l’assaig consisteix a passar-se diverses d’hores drets sota el sol, sense moure’s, un cop els han classificat per mida i s’han alineat amb total precisió sobre la gespa de la pista d’atletisme. Tot ha de sortir perfecte. Si no, el següent dissabte, l’últim dissabte lliure que tindran com a aspirants, els tocarà fer «hores extra» i passar-se el dia a l’institut fins que tota la coreografia de fer formar 1.207 persones surti amb una exactitud i perfecció dignes d’aparèixer en una escena d’«Escola de Sirenes».

10. APTE

La versió de la X

6’44h

Avui és el dia D. L’Y se’n va aviat, com sempre, i la X es queda al despatx elaborant la llista de persones a les que espera haver de trucar per la tarda, quan un breu whatsapp li confirmi que l’Y, ara ja de forma oficial, ha aprovat el Curs de Formació Bàsica. Amics llunyans, propers i família omplen les primes línies de la llista. La X també pensa publicar-ho discretament al Facebook, en un missatge d’aquells xifrats que només entenguin els que saben de què va el tema. Encara riu quan recorda com ho va anunciar el 31 de juliol de l’any passat: penjant al seu perfil una foto d’un click de Playmobil vestit de mosso d’esquadra. Aquest cop, però, li tocarà ser més cautelosa. De fet, porta dies netejant el seu perfil, eliminant fotos, notes, enllaços i comentaris que evidenciïn que està casada amb un futur policia. En aquesta feina, la prudència mai és poca.

La versió de l’Y

Dimarts, 14 de juny de 2011. La instructora dóna les últimes instruccions.

—Per ordre de llista llegiré els seus noms i els diré si són o no aptes. Els demano respecte pels companys que han suspès, així que no es tolerarà cap mostra d’alegria. Ho han entès, senyors?

La instructora va llegint els noms i la confirmació, o no, que passen el curs. Un cop acaba la lectura, demana als cinc suspesos que la segueixin fora de l’aula. Els acompanya a l’auditori, on, juntament amb la resta d’aspirants que no han superat el curs, se’ls fa una xerrada d’ànim i se’ls convida a deixar l’institut.

L’abducció

Quan la instructora retorna a l’aula, l’Y i els seus companys no saben si ha estat víctima d’una abducció extraterrestre. Estan a punt d’immobilitzar-la i interrogar-la sobre qui és i què ha fet amb la seva instructora. I és que la rigidesa i seriositat que habitualment governaven el seu comportament donen pas a un somriure franc i a un tracte d’igual a igual que a priori els desconcerta. Ara ja són companys.

9. It’s the final countdown

17 de maig de 2011. Dimarts. Tres setmanes pel final de trimestre (3 de juny). Després encara passaran onze dies abans no els notifiquin si són aptes o no (14 de juny).

I finalment, el 22 de juny tindrà lloc la cerimònia de graduació, el final de les seves penalitats i aventures a l’institut: l’esperada i somiada «tirada de gorra».

L’Y encara té exàmens de defensa, d’autocontrol, de pràctiques interdisciplinàries, de procediments, de drets humans, d’investigació de delictes i d’un fotimer de coses més. La frase que podria definir aquestes últimes setmanes és: «Falta tant poc i alhora falta tant...!». La meta torna a estar molt a prop. Podríem dir que estan a dues o tres voltes. Encara no han arribat al final i poden passar moltes coses, però com a experimentats pilots (virtuals) de Fórmula 1 (d’alguna cosa ha de servir «xupar-se» totes les curses cada setmana) saben que ara és el moment de no defallir ni perdre el ritme. Han de donar gas (seria el moment d’utilitzar el DRS, vaja), aguantant les últimes envestides furioses de l’institut, estudiant i esforçant-se al màxim. Ara no poden rendir-se. La promesa d’una vida millor els espera, i no pensen abandonar. Com va dir el gran president i poeta Companys: «Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer».

***Omplint destinacions***

Un dia l’Y arriba a casa amb el paper de les destinacions pel primer període de pràctiques. Són cinc pàgines amb 91 caselles de destinacions possibles, que han de numerar de l’1 al 91 per ordre de preferència. Que després es compleixi la preferència ja serà una altra cosa. La X ha de «desgrapar» els fulls i escanejar-los, perquè no n’hi ha més exemplars (les retallades del govern comencen a fer-se notar en la manca de paper. O serà una sobtada consciència ecològica?), i no és qüestió d’equivocar-se i anar a parar... a la Seu d’Urgell.

El Google Maps (o similar) és una bona eina a l’hora d’omplir les caselles, perquè més enllà de les deu o dotze primeres, un ja no té gaire clar com acabar les altres 81. L’Y omple amb rapidesa les vuit primeres (sap on vol anar) i les deu últimes (també sap on no vol anar). Per la resta, és qüestió d’agafar el mapa virtual i anar mirant la distància, el temps de viatge, si hi ha peatges o no i si és ABP, RP, CP o USC. Després només es tracta d’anar emplenant les caselles, amb compte de no oblidar-se cap número, per ordre de quilòmetres (o pel criteri que més us convingui a vosaltres). Per cert, pels que viviu dins l’àrea d’influència de Barcelona: les males llengües diuen que no és gaire recomanable que la ciutat comtal estigui gaire a prop del número 1 a menys que estigueu segurs de voler-hi anar. Hi ha altres llocs més «tranquils» on poder començar les pràctiques.

25 de maig de 2011. Dimecres. Penúltima setmana abans del final de trimestre. Exàmens a tort i a dret, teòrics, físics i de pràctiques interdisciplinàries i autocontrol.

Avui l’Y té la prova del circuit d’agilitat i la del sac, les últimes quatre hores de pràctiques i un examen d’investigació de delictes. Encara li queden, la setmana que ve, quatre exàmens dels grossos. Un altre cop es passarà el cap de setmana enclaustrat a casa davant dels llibres. Però serà l’últim. La X ja ha fet plans pel primer dissabte lliure que tindran en molts mesos: dormir, dormir i dormir.

L’apoteosi final

El dijous 26 de maig, l’Y, enmig d’una classe pràctica d’ordre públic, perd la targeta identificativa que l’acredita com a estudiant de l’ISPC i que li permet l’entrada i la sortida al recinte. Això li costa una nota informativa de les serioses.

Durant els tres dies següents, l’Y desapareix sota els llibres. És l’apoteosi final.

El dilluns 30 de maig té l’examen de drets humans i d’intervencions en accidents de trànsit. El dimarts 31 de maig és el torn de la investigació de delictes i procediments.

I per fi, ara si, això s’acaba. Ara, com en els millors temps de les oposicions, només queda... sí, ho heu endevinat: esperar.

El cap de setmana del 4 i 5 de juny de 2011 és el primer en pràcticament dos anys (des de l’estiu del 2009) en que l’Y i la X poden estar relaxats de veritat, amb la seguretat i tranquil·litat que aquest seu periple de les oposicions i de l’institut ja s’acosta al final. L’Y ja té totes les notes dels exàmens, i els té tots aprovats. No hi hauria d’haver cap problema per obtenir l’APTE definitiu, però tot i això cal esperar al dia 14. Poden dedicar les 48 hores que tenen per davant a descansar, i no només físicament, sinó que per fi, per primer cop en molts mesos, saben que el que humanament es podia fer, ja està fet. Tot està escrit i decidit.

A partir d’ara (bé, de fet ja ho fan des del dia 1 de juny), a l’institut es separen els futurs policies locals dels futurs mossos d’esquadra, i cadascun rep la seva «formació específica».

Hi ha aspirants que han suspès les pràctiques interdisciplinàries o d’autocontrol, dues de les assignatures bàsiques i imprescindibles per passar el curs. A la classe de l’Y n’hi ha cinc, de suspesos. A d’altres classes també n’hi ha. Entrar a l’institut no és cap garantia d’aprovar. Qui pensi que un cop ets dins ja està fet que es desenganyi. Entrar costa molt, és cert. Però mantenir-se i arribar al final és una tasca titànica on s’han d’esmerçar moltes hores, moltes ganes, molt d’esforç i molt de sacrifici. No és un camí fàcil, però tampoc és impossible. Així que molts ànims!!! 

8. El tercer trimestre

El tercer trimestre és com un huracà, tant pel volum d’exàmens com per la duresa de les assignatures i el vostre estat emocional. Esteu a un pas d’aconseguir-ho, i això es tradueix en una mena de sentit d’urgència, de que tot corre pressa; en aquestes últimes setmanes, la primavera i l’adrenalina faran front comú per empènyer-vos fins als vostres límits psicològics i emocionals.

Les pràctiques són molt més dures que les del primer i segon trimestre, i els vostres instructors i professors de mòdul vuit us posaran contra les cordes. La pressió psicològica és brutal. Si a això se li sumen les entrevistes dels «ítems», ja teniu el còctel mortal.

Al segon trimestre haureu tingut una primera entrevista amb el vostre instructor o instructora on us haurà dit com aneu i què cal millorar. Pot ser que no hi hagi cap problema amb el vostre rendiment i que per tant la conversa es limiti a donar-vos ànims pel temps que encara teniu per davant. Però també pot ser que no compliu les expectatives del que s’espera de vosaltres com a futurs policies i que la xerrada tingui un caire més, diguem-ne, «orientatiu» respecte al que heu de canviar i millorar si voleu continuar allà. Tingueu en compte que no esteu en una aula de parvulari, i que per tant no us posaran un gomet vermell si la cosa no pinta bé, sinó que us explicaran amb pèls i senyals el què, com, quan i perquè. Tot i que quan sortiu de l’entrevista us pugui semblar que el món s’ha acabat per vosaltres, no és així. Encara queda molt de curs per davant i moltes oportunitats de canviar i esforçar-se. Feu-ho. No us rendiu. Vosaltres sou els que teniu la última paraula.

A l’inici del tercer trimestre l’entrevista es repeteix, aquest cop per duplicat: en tindreu una amb el vostre instructor o instructora i una altra amb els psicòlegs que us avaluen a les pràctiques. Un dia el vostre instructor o instructora us cridarà per dir-vos els ítems que teniu, les característiques negatives que hauríeu de ser capaços de canviar abans de final de curs si voleu estar dins la pista de l’atletisme com a protagonistes i no fora com a secundaris el dia de la tirada de gorra.

L’avaluació psicològica és contínua, des que entreu a l’institut fins que en sortiu. A la trobada amb els psicòlegs també us diran com us veuen ells i què caldria canviar o millorar per fer una tasca encara més excel·lent. Tingueu present que la seva feina no és suspendre ningú, sinó ajudar-vos a potenciar els vostres punts forts i no tan forts per ser bons professionals. Valoreu i respecteu la seva opinió i feu els canvis necessaris. La vostra futura feina no és fàcil, i heu d’estar quant més ben preparats millor. El factor psicològic és decisiu a l’hora d’enfrontar-se a una situació real. Al carrer no us trobareu figurants, sinó gent de carn i ossos, amb problemes reals, i haureu de ser capaços de saber reaccionar de forma adequada, mantenint la sang freda i les coses sota control en tot moment. No perdeu cap oportunitat d’aprendre més, d’esforçar-vos més, de ser millors.

Després del petit respir que suposa la Setmana Santa, l’Y encara té sis setmanes d’exàmens continus fins arribar a la data marcada com a final de trimestre. La crema pels colzes torna a circular, perquè tot i que hi ha moltes assignatures pràctiques, aquest trimestre també se n’han incorporat algunes altres de teòriques. És molt important, molt, aprovar les pràctiques interdisciplinàries (l’anomenat mòdul vuit) i l’assignatura d’autocontrol. Els exàmens teòrics els podeu repetir un cop finalitzat el trimestre, però si suspeneu la part pràctica, suspeneu el curs sencer. Quedeu-vos després de la formació de la tarda a entrenar al tatami, al bulevard, al gimnàs; aprofiteu els dies de festa o vacances per quedar amb companys i practicar emmanillaments i detencions o defensa personal els uns amb els altres. Feu tot el possible perquè la part pràctica del curs surti fregant la perfecció. Us hi va la continuïtat.

Cap a finals de curs, quatre setmanes abans que finalitzi el trimestre, abans d’acabar els exàmens i que els diguin si són aptes o no, a l’Y i a tots els altres aspirants els passen una mena d’enquesta per conèixer el grau de «satisfacció» del curs. Els pregunten, entre altres coses, si el curs bàsic policial ha complert les expectatives que tenien, com se senten de preparats per sortir al carrer i si creuen que ser policia canvia alguna cosa a les seves vides. L’enquesta es pot considerar «anònima» si es pren «anònim» literalment, sense nom: «només» els demanen l’edat, el sexe, el cos policial (mossos d’esquadra o policies locals) i la secció on estan. Res de l’altre món. Confidencialitat absoluta, vaja. I objectivitat total per part dels alumnes... A veure qui és el guapo que critica alguna cosa abans d’aprovar!

Les quatre últimes setmanes són una autèntica bogeria. L’Y té exàmens cada dos per tres, dels recuperables i dels irrecuperables, que són els pitjors. És un no parar. L’últim trimestre té la màgica qualitat de dilatar el temps eternament. Les hores passen i els dies també, però dóna la sensació que el final no arriba mai. L’Y porta mesos ficat entre aquelles parets, entrant quan encara no ha sortit el sol i sortint quan ja s’ha post. Arriba un moment en què dubta de si allò té principi o final, perquè sembla que porti tota la vida fent oposicions, i es pregunta com era la seva vida: «Abans d’entrar aquí, jo tenia una vida, crec...».

En algun punt del camí les notes han perdut la importància que tenien. Al primer trimestre era: «Haig de treure bona nota perquè no m’enviïn a patrullar a la Seu d’Urgell». Ara, un cop l’estrès i la pressió psicològica s’han instal·lat definitivament a la seva vita quotidiana i l’esgotament (tant físic com mental) ja comença a fer estralls, la frase ha canviat a: «No cal anar a rebentar la nota. Amb un cinc ja aprovo, no? Doncs apa, que l’aire fresc de la muntanya tampoc deu estar tan malament...».

7. Els instructors

Sobre els instructors, només uns breus apunts.

En primer lloc heu de tenir clar que els vostres instructors i instructores no són monstres perversos la missió dels quals sigui suspendre-us a tots. La seva tasca és donar-vos les eines que en el futur necessitareu per desenvolupar la vostra feina de la millor manera.

En segon lloc, no són tots iguals. Com a individus únics, cadascun té la seva personalitat, caràcter, humor i manera de fer. Us toca descobrir com és el vostre instructor o instructora i acceptar-lo i respectar-lo tal com és.

I en darrer lloc, però potser el més important, recordeu que ELS VOSTRES INSTRUCTORS I INSTRUCTORES NO SÓN ELS VOSTRES COL·LEGUES, almenys no fins que tireu la gorra. Per tant, comporteu-vos d’una manera digna amb ells i elles.

6. Jornada de portes obertes

El 19 de febrer de 2011 hi ha una jornada de portes obertes a l’ISPC. A la X li diuen que normalment té lloc un parell de setmanes després de la convocatòria de places pel curs següent. Aquest any, entre el canvi de govern, succeït al cap de poc de començar el curs, i les retallades, a Radio Macuto fins i tot es barrejava la possibilitat que no hi hagués convocatòria. Aquesta finalment arriba, tot i que la tisorada també li ha passat factura: pel curs següent, que serà la 25ª promoció, només s’obriran 600 places.

El dia previst, ben d’hora, l’Y, la X i el nen arriben a Mollet del Vallès a les 8 del matí. Esmorzen amb calma en una cafeteria propera i cap a dos quarts de nou enfilen el camí cap a l’ISPC. Per accedir al recinte han de passar per un dels punts d’accés habilitats, on els esperen mossos i aspirants de guàrdia per efectuar un petit registre a la motxilla que porten. Els agents decideixen, encertadament, que els entrepans i les galetes no suposen cap risc.

Només entrar accedeixen a la famosa pasarel.la, que ofereix una vista immillorable sobre el circuit. Com que encara és aviat, van a veure les instal·lacions: el tatami, els vestidors i, com no, l’arxiconegut bulevard.

—Me l’imaginava més gran, la veritat...

Però no per això deixa de ser espectacular. Els carrers, el parc infantil, el bingo, el supermercat, la comissaria... S’entretenen amb el vidre opac típic de les rodes de reconeixement televisives i la zona de custòdia. Veien el panorama, la X pensa que millor experimentar-ho aquí i no pas en la realitat. Continuen la visita subterrània mentre l’Y li va explicant alguns detalls, poc s i no comprometedors, de les pràctiques que fa allà sota. Passen per l’armeria, molt encertadament anomenada «Armeria del dimoni» (potser per allò de que «les armes les carrega el diable»), el forn, la caixa d’estalvis, la farmàcia i la discoteca. A dins, amb les goteres, els bassals d’aigua al terra i les parets esclofollades, sembla talment que la nit anterior hi hagi hagut una batalla campal i allò en sigui el resultat.

Després passen pel costat de la pista d’atletisme i troben l’exposició de material de les diverses especialitzacions dels mossos d’esquadra i d’altres cossos, com els bombers. Com que encara estan acabant de muntar els estands, l’Y porta la X i el nen a l’edifici on té l’aula i el menjador. La classe és idèntica a qualsevol altre classe d’institut de secundària: és com tornar als vells temps.

Ara sí, és hora d’anar a veure algunes coses de l’exposició de material i vehicles. Tornen al principi de la ruta, on hi ha l’estand de promoció del cos. De fons se senten els rugents motors dels cotxes de Fórmula 1 entrenant-se al vorà circuit de Montmeló.

Comencen per la Unitat de Subsòl, amb els seus uniformes blancs (???!!!). Continuen amb la llanxa i el tot terreny dels bombers i els vestits de la Unitat Subaquàtica. Visiten l’auditori, passen de llarg de la Brigada Mòbil i es posicionen per veure l’actuació de la Unitat Canina dels mossos. És el que té tenir un nen de set anys: els seus interessos no sempre coincideixen amb els d’un mateix. L’actuació dels gossos comença i el nen, emocionat, no es deixa anar de la cinta que delimita l’espai del pati de banderes. La megafonia, des d’on són, se sent molt distorsionada, així que pràcticament només entenen algunes paraules soltes i no poden seguir tota l’acurada explicació que es dóna. Però al nen això no li importa: no treu els ulls dels animals, i gaudeix de cada segon. Costa arrancar-lo d’allà abans de que finalitzi l’actuació, i ho farà a desgrat a canvi d’anar a veure les motos de trànsit equilibristes, dignes del Cirque du Soleil. També veuen el simulacre d‘accident amb matèries perilloses, i l’actuació dels mossos, del servei d’emergències i dels bombers, tot i que l’helicòpter, potser per sorollós, és el més espectacular.

Han de córrer per veure els gossos dels bombers, i després fer temps fins que la Unitat Muntada de la guàrdia urbana de Barcelona té els cavalls a punt. Fins i tot des de la distància (l’únic foradet que han trobat per veure l’actuació està situat al final de tot de la pista d’atletisme, per on entren el equins) l’exhibició eqüestre és impressionant.

Després de la Unitat Muntada és el torn del simulacre de rescat en alta muntanya. El soroll dels helicòpters és eixordador, i la venteguera que aixequen, acompanyada de la sorra de la pista de salt de longitud dificulta una mica la visibilitat. El nen està a punt de caure i tot de la tanca on està emparrat de l’ensurt. Sort que, si passa res, al seu abast tenen tot un món dedicat a les situacions d’emergència. L’actuació, com ja s’esperaven, és espectacular.

Després ve el torn de l’àrea d’escortes que, potser pel ciutadà de peu, és, juntament amb la dels GEI, la més pel.liculera, la més «James Bond», amb trets per tot arreu, persecucions a gran velocitat i derrapades d’aquelles que deixen mig neumàtic enganxat al terra. Futurs aspirants: si quan esteu fent un test de Balke a la pista d’atletisme ensopegueu amb un clot i us torceu el peu, ara ja sabeu a què és degut.

L’actuació del Grup Especial d’Intervenció ha estat suspesa a última hora, però l’Y li explica a la X que porta tota la setmana veient-los entrenar, despenjant-se per l’helicòpter amb una corda com si fos la cosa més fàcil del món. La X i l’Y tenen un amic americà que està aprenent a pilotar helicòpters en una escola de vol de l’exèrcit estatunidenc. Un cop arriben a casa i la X es dedica a penjar les fotos i els vídeos de la jornada al Facebook, el xicot, visiblement emocionat i salvant la diferència horària, serà el primer en posar un polze cap amunt en la gravació de l’helicòpter dels mossos completament quiet a l’aire mentre un agent es despenja per la corda. Mossos i mosses del cos: que sapigueu que la vostra tasca agrada i emociona més enllà de les fronteres.

Un cop finalitzades les exhibicions, és el torn, ara sí, de gaudir amb calma de la mostra de material i vehicles. Es dediquen a acaronar els gossos dels bombers, pujar a la furgoneta d’atestats i muntar a la moto de trànsit per fer-se la foto de rigor. El nen de l’Y i la X declina la invitació diverses vegades: deu ser l’únic nen del món que no vol pujar a la moto de la policia. La raó, però, s’ha de buscar en la seva tendra infantesa, quan en unes fires del seu poble, amb uns dos anys i mig d’edat, ja hi va pujar, i és clar, no és qüestió de repetir. El nano, però, es guarda un as sota la màniga, perquè on ell vol pujar, el que realment l’ha captivat, és la moto de neu de la Unitat de Muntanya. Demanant permís i essent aquest concedit, puja al vehicle i s’hi agafa ben fort. A la X li costa fer la foto: la moto de neu és tan grossa que el nen quasi ni es veu. Encara li falten molts danoninos per poder pujar allà dalt! A uns metres es troben els TEDAX, amb una mostra de projectils i explosius. Hi ha un grup d’agents custodiant l’estand, de paisà. Un d’ells li pregunta al nen com es diu i li demana que vagi amb ell. El nen, una mica sorprès, entra a l’estand vorejant la cinta de seguretat que delimita el perímetre i se’n va amb ell. El noi li ensenya el robot dels explosius, aquell que té una pinça i que serveix per treballar a distància. Li deixen provar els comandaments del robot i el fa moure endavant i endarrere. En una taula al seu davant hi ha un paquet que simula ser una bomba. El nen, concentrat i amb la mirada fixa en el què fa, intenta engrapar-lo amb la pinça del robot. Lamentablement el paquet acaba caient a terra. Virtualment, la bomba ha explotat, el robot s’ha desintegrat i tots ells són morts. En la realitat, però, l’agent felicita el nen i aquest surt tot orgullós perquè l’han deixat «jugar amb el robot». Abans de marxar encara s’atansen a l’exposició de material de la Brigada Mòbil, amb els escuts transparents i totes les proteccions que fan servir per desenvolupar la seva feina. No és d’estranyar que, amb la seva complexió física imponent i duent tot allò posat, els anomenin, afectuosament, a ells i als components de les ARRO, «les tortugues ninja». 

La jornada s’acaba a peu de pista d’atletisme, on han aterrat els dos helicòpters, fent les últimes fotos i prometent-li al nen que, si tornen a fer una jornada de portes obertes, seran els primers d’anar-hi.

Ha estat un bon dia, fresquet però assolellat, com ja els havia sentenciat categòricament la instructora de l’Y dies abans:

—Pel pas de l’equador i per la jornada de portes obertes, aquí no plou mai.

I és que fins i tot el temps es quadra davant del cos.