1. Prenent una decisió

PRIMERA PART:

OPOSICIÓ FASE I

ELS EXÀMENS

Tot va començar l’agost de 2009 en un McDonald’s de poble prelitoral.

Bé, de fet en un Play Place del McDonald’s d’un poble prelitoral. És el que té tenir un fill de 5 anys: és l’únic lloc on pots tenir una conversa seriosa amb la teva dona.

Una tarda d’estiu, doncs, davant del cafè en got isotèrmic i després d’una cremada a la llengua per l’elevada temperatura del líquid (Que estem a l’estiu, senyors! Cal escalfar-ho tant?), agenda en mà, comença la conversa.

—Així doncs, n’estàs segur? Vull dir, que és algo serio. T’ho has de pensar molt bé. Ens ho hem de pensar molt bé, vaja.

—Sí, sí. N’estic segur. Vull provar-ho.

—Doncs ja saps què toca, no? Vull dir, que hauràs d’estudiar molt, planificar-te bé, buscar escola, espavilar-te, parlar amb el teu soci...

—Sí, sí, ja ho sé tot això.

—Doncs si tu n’estàs segur, que sàpigues que comptes amb tot el meu suport.

—Gràcies, carinyo.

La dona del futur aspirant treu l’agenda, obre la pàgina on hi ha el planning anual i comença a mirar-se-la.

—Estem a mitjans d’agost. Dius que la previsió de dates del primer examen serà cap al febrer o el març de 2010. Si contem que és cap a finals de març, i ja podem pregar que sigui així, això ens deixa amb unes vint-i-vuit setmanes per estudiar-te tot el temari. Compta que ara ve la Festa Major i les vacances, i que a l’octubre anem a Atlanta catorze dies. No crec que allà puguis fer gaire cosa.

—Bé, puc prendre els llibres i això.

—Sí, home! Ens passarem el dia amunt i avall visitant llocs super interessants i anant a veure un munt de gent, fent turisme i un munt de fotos. Recorda que haig de batre el rècord de fotos de la meva cosina. Francament, no crec que tinguis gaire temps de posar-te a estudiar. Però vaja, potser a l’avió, com que el vol dura vuit hores, pots fer alguna cosa...

—Bueno, posem-nos tranquils.

—Això, no avancem esdeveniments. Anem a las coses pràctiques. Què s’ha de fer primer de tot? Vinga, fem una llista, que també he portat papers.

(Quan t’adones que la taula del McDonald’s amb cadires amb forma de patata fregida té més pinta de despatx que de taula infantil veus clar que la vida amb fills mai torna a ser la mateixa).

La dona del futur aspirant (la X a partir d’ara) treu els papers, doncs, i ell (a qui anomenarem Y) posa cara de començar a pensar quines coses s’han de fer.

***Com organitzar les tasques***

Una bona manera de treballar és fer una llista amb totes les tasques a realitzar, tot el que a un se li acudeixi. Després, quan ja està tot, calendari en mà es poden anar dividint en tres categories: «urgent», «important» i «pot esperar».

Urgent és tot allò imprescindible per poder començar. És tot allò que, si no ho fas, no pots avançar i passar al següent pas.

Important és allò que, un cop fet el que és urgent, és el seu torn. Coses que és millor fer-les quan més aviat millor però sense la sensació de vida o mort que dóna el que és urgent.

Pot esperar es tot allò que, valgui la redundància, pot esperar. Que no ho pots fer avui? Doncs demà. Demà tampoc? Doncs l’altre. No passa res. Això sí: per molt que es vagi aplaçant, s’ha d’acabar fent, no ho oblideu.

Un altre aspecte important a l’hora de fer una planificació són les dates. S’ha de calcular bé el temps que podem tardar en fer una gestió per no atapeir el calendari de fites impossibles d’acomplir. Hem de ser realistes a l’hora de posar les dates, però les hem de posar. Si no, correm el perill d’anar-ho deixant, confiats en que a última hora el temps s’aturarà per nosaltres i podrem fer-ho tot. I això, pel que hem pogut comprovar, no sol passar.

Una última cosa: tingueu en compte que «mai res és un moment», i que tot necessita el seu temps d’elaboració.

Tenim les tasques en una mà, doncs, i el calendari a l’altra.

Ara es tracta simplement d’omplir les caselles del calendari amb les tasques de la llista. Tenint en compte festius, caps de setmana i possibles eventualitats d’última hora. És important ser flexible, també. Si tinc una tasca prevista pel dilluns al matí i resulta que no la puc fer per X, no passa res. (Que consti que aquí la X no és la dona, eh?, no fotem, sinó qualsevol imprevist imprevisible que se’ns pugui presentar. Però sí, confesso que estic d’acord en que la X-dona pot ser un imprevist de ple dret per ella mateixa). Col·loco la tasca en una altra data propera sense tenir cap atac de pànic. I ja està. Seguim amb la conversa, doncs.

La X agafa els papers i els distribueix entre els dos, reparteix els dos llapis (també ha portat goma per si de cas, i un marcador fluorescent groc per destacar les coses importants) i comença l’interrogatori de tercer grau.

—Data d’examen?

—Encara no ha sortit. Possiblement cap a finals de març.

La X apunta la data a dalt de tot del full en blanc.

—Què hem de fer abans d’aquesta data? Tens la documentació que hauràs d’entregar?

—No, perquè encara no ha sortit la convocatòria i per tant no sé què s’ha d’entregar.

(Tingueu en compte que són novençans en tots aquests temes d’oposicions).

—Vale, a veure, coses que s’han de fer. Parlar amb el teu soci. Si has de plegar de l’empresa, estaria bé dir-li, no? Doncs ho apunto. 1. Parlar amb el soci. Què més?

—Buscar acadèmia on-line.

—Ok. 2. Buscar acadèmia on-line. Espavilar-te pel temari i començar a fer algo, perquè ara a l’agost et mors de fàstic en aquest país, que està tot tancat i no es pot fer res. Així que per això ja ens haurem d’esperar al setembre. Què més? Podries trucar la S (la S és una amiga de la família que és mosso d’esquadra) i que t’informi.

—Que m’informi de què?

—I jo què sé! D’alguna cosa! És mosso, no? Et pot aconsellar.

(Sí, els mossos ja ho tenen això. Per si no us hi heu fixat, a la gorra, al costat de l’emblema amb les quatre barres, tenen una «i» d’informació).

—Què més?

L’Y fa cara de rumiar i la X continua apuntant coses al full ella sola. Quan va per la meitat para i torna a començar el tercer grau.

—Què més? A veure, jo he apuntat algunes cosetes (Algunes?! Mig full de coses que ella apunta i ell haurà de fer!). Per exemple: haurem de mirar com ens arreglem durant els mesos d’institut, econòmicament parlant. Perquè és clar, això teu costarà uns diners, i encara que tu cobris, no arribarà per pagar la hipoteca del pis, la hipoteca del local, el crèdit, l’escola del nen, la compra del mes i les altres coses (Altres coses?!). Perquè, quan cobraràs tu?

—No ho sé, cinc-cents i pico.

—Uf! Quina misèria. Amb això en tens per pagar-te les teves coses i prou. Bé, apuntem el tema dels diners, a veure d’on els traiem. També hem de comptar els gastos de gasolina i peatges, i veure si surt més a compte que vinguis i vagis cada dia o si et busquis un pis allà. Com es diu el poble?

—Mollet.

—Això, Mollet. També he apuntat...

I segueix enumerant coses i més coses.

De cop l’Y reuneix el valor per formular la pregunta del milió.

—I si em comprés una moto?

La X deixa d’escriure. Es fa el silenci, només trencat pels crits del tendre infant de cinc anys que baixa pel tobogan com un boig, gaudint del lloc per ell sol (perquè a veure qui és el guapo que, a part d’ells dos, es fica en un edifici de metacrilat transparent on l’aire condicionat sembla inexistent una tarda de ple agost).

Si fóssim al desert, ara mateix passaria una d’aquelles boles de matolls rodolant pel mig del duel entre el bo i el dolent. Se sentiria el tic-tac del rellotge del vell campanar de fusta, mut testimoni de tantes morts sagnants. L’agulla s’aturaria unes dècimes de segon abans d’arribar a l’hora en punt i els dos pistolers desenfundarien a l’hora i llançarien un tret envers el seu adversari. El dolent es posaria la mà al pit i cauria de genolls, aixecant un diminut núvol de pols. Es miraria la mà, tacada de sang, aixecaria la vista per mirar el bo, miraculosament indemne (mira que tenen mala punteria, els dolents de les pel·lícules), i amb veu rogallosa i trencada li diria: «Jo sóc el teu pare». Llavors cauria desplomat cap endavant, i el barret negre li rodolaria uns metres més enllà, fins deturar-se als peus del bo, que ja tindria les llàgrimes als ulls i s’estaria preguntant a crits «Per què? Per què?». Llavors alçaria la mà cap al cel i juraria que mai més no tornaria a passar gana...

La X aixeca els ulls i escruta l’Y mentre decideix si li fot un clatellot o no.

—Una moto?

—Amb una moto no tindríem tantes despeses —diu ell—. No gasta tanta benzina i el peatge és més barat (mentida podrida, que ho sapigueu). I si passo per la carretera puc estalviar-me les cues passant pel costat dels cotxes.

Sap que la X no és gaire (gens, més aviat) amant de les motos, però el cert és que els arguments són bons. Un argument que apel.li a la butxaca sempre serà bo, almenys en aquest macro context de crisi econòmica-social-laboral-de tot.

—Ho apunto, doncs. Mirar una moto.

Imperceptiblement l’Y sospira alleujat. Ha guanyat una batalla.

Segueixen emplenant la llista.

Quan l’han omplert és el torn de numerar: l’1 pel que és urgent, el 2 pel que és important i el 3 pel que pot esperar. Han de reomplir el got de cafè dos vegades més abans de decidir que han acabat per avui.

La tarda ha resultat esgotadora, però ja tenen per on començar. Prioritats:

1. Parlar amb el soci de l’empresa per posar-lo al dia de la situació

2. Buscar acadèmia on-line per preparar-se les oposicions

3. Buscar una moto que no es dispari gaire del pressupost

Asseguts en aquell calorós McDonald’s, acaben de prendre la decisió més important de les seves vides, més i tot que el dia que van dir «Sí, accepto» davant d’un regidor de l’ajuntament. Han decidit presentar-se a les oposicions per la 24ª promoció del cos dels Mossos d’Esquadra.