2. Com (no) dir-ho a la família

Bé, hem acabat el capítol anterior amb la llista completa i enumerada de «coses a fer abans de» i amb les prioritats ben clares. Comencem per la primera.

En el cas de la X i l’Y la situació de parlar amb el soci és una mica, com ho diríem?, delicada. Perquè resulta que el soci de l’Y és ni més ni menys que el pare de la X. O sigui, el seu sogre. Buf! I que tenen una empresa familiar pujada amb molt d’esforç i sacrifici. I que l’Y és el que els té quatre-cents carnets que acrediten l’empresa per poder treballar. Si la situació no fos aquesta, no passaria res. Qüestió de mantenir la discreció sobre el que s’està fent i punt (mentir a tort i a dret, vaja, tot i que pugui semblar contradictori per un futur policia).

De moment l’Y decideix no dir-ho ni als seus pares ni als seus germans.

El primer que heu de decidir és si ho direu a la família i amics o no. O només a la família. O només als amics. O només als membres de la família que siguin els vostres amics. Tant fa. És important tenir això clar des del principi, perquè el procés d’oposició és molt llarg i es fa molt llarg, per tant us preguntaran infinites vegades com us va. I això arriba un punt que crema.

Feu un càlcul simple. Si ho dieu a deu persones, i en un mes veieu a aquelles deu persones dos cops, i cada vegada que les veieu us fan la pregunteta, al cap del mes us hauran preguntat com us va vint vegades. Multiplicat pels nou mesos d’institut, per exemple, serien cent-vuitanta vegades. I jo no conec ningú que al Facebook només hi tingui deu amics...

Si s’opta per la discreció, sempre es pot ampliar el cercle de persones que ho saben de forma gradual.

L’Y decideix, doncs, optar per la discreció. Però hi ha un petit problema: té un fill de cinc anys. I els nens d’aquesta edat no solen destacar per la seva habilitat en guardar secrets.

—Papa, saps què? He anat amb la mama a comprar-te un regal d’aniversari més xulo...! Vols saber què era? Doncs uns guants per la moto. I també hem anat a comprar un pastís que posa felicitats, de nata, de xocolata i de turró, i aquesta nit vindrà l’A, el B, el C, la D i la E per fer una festa sorpresa pel teu aniversari, i...

Veieu? No és fàcil. Els ho podeu intentar amagar durant un temps, però els nens són millor que el trasto aquell de La máquina de la verdad, i detecten a quilòmetres si els menteixes. (Que dic jo, i utilitzar-los amb fins de seguretat nacional per interrogar els espies? Segur que saben si diuen la veritat abans que el mitificat polígraf).

La X i l’Y, doncs, decideixen, en un primer moment (que serà breu, molt breu), no explicar-li al seu fill que el papa començarà a estudiar per ser mosso.

Una cosa important a l’hora de presentar-se a les oposicions per mosso d’esquadra és el suport familiar. En el cas de l’Y i la X, casats i amb un fill, decideixen prendre’s tot aquest llarg procés com un projecte familiar. Penseu que les oposicions pel cos de mosso d’esquadra duren uns tres anys. És un projecte a llarg termini. Hi ha un primer any d’exàmens, de tests psicotècnics, d’avaluacions psicològiques, i de proves mèdiques i físiques. Si supereu tot això, hi ha el curs de nou mesos a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, a Mollet del Vallès. Això són moltes hores i suposa una desconnexió quasi total de la família i dels amics. I si aproveu totes les assignatures, exàmens teòrics i pràctics, entrevistes i més avaluacions psicològiques, teniu encara un llarg any de pràctiques per davant.

Tot aquest procés es dilata en el temps i, per dir-ho planerament, és dur. Tant per l’aspirant com per la família. És una cosa que s’ha de meditar bé abans de fer-la, que s’ha de tenir clara. I és un temps en què, si no es té el suport incondicional de la família i/o amics en els que un confia, és devastador.

L’Y i la X ho tenen clar i volen començar-ho i acabar-ho junts. Per tant, al cap de poques setmanes, veient que el nen no és babau i que sap que passa alguna cosa, decideixen parlar amb ell i explicar-li la situació.

—D, vine cap a aquí, que el papa i la mama t’explicaran una coseta.

És increïble com els nens ens sorprenen de vegades, i l’Y i la X descobriran amb delícia que el seu fill es convertirà en una mena de Sant Jordi protegint el secret del seu pare com si fos una bella princesa. No ho diu ni als avis! I abans de parlar del tema, pregunta amb discreció si tal persona «sap lo del papa». Un encant.

Decidiu, doncs, a qui ho voleu dir. Des d’aquí us recomano discreció. Us estalviareu explicacions si després les coses no rutllen com havíeu pensat.

Tornem a la conversa amb el soci-sogre. La X i l’Y busquen una data propera al calendari per poder parlar amb la família d’ella abans de fer res més. Demanen d’anar-hi a dinar a finals d’agost perquè els hi volen explicar una cosa (sí, la primera reacció sol ser preguntar si la família augmentarà al cap de nou mesos). El dinar transcorre amb normalitat fins que l’Y els hi deixa anar la bomba.

—Bueno, us volia dir que he decidit presentar-me a les oposicions per mosso d’esquadra.

Un breu silenci precedeix la resposta dels seus sogres.

—Si, ja ens pensàvem que devia anar per aquí. No és la primera vegada que ho has comentat.

—Doncs si, m’he decidit i vull provar-ho.

—Us ho diem perquè de cara l’empresa, si tot això rutlla i tira endavant, doncs l’Y l’haurà de deixar —diu la X—. Que encara falta temps, però que és una cosa que està allà i s’ha de tenir en compte. I a més a més, quan comenci els exàmens, potser haurà de faltar algun dia a la feina.

Els sogres de l’Y, sàviament, conclouen:

—Bé, sou una família i si ho heu decidit com a tal nosaltres no podem objectar res. Us donarem suport en tot el que puguem.

Prova superada!

Després de dir-ho (o no) a la família, arriba el torn dels amics. A aquests és molt més fàcil comunicar-los la vostra decisió i us donen els seus ànims i suport total des del primer moment, planificant mentalment com de positivament afectarà això a la vostra relació d’amistat.

—Ei, ara si em posen una multa ja t’ho diré. A veure si així me la treus...

Vas bé, cirerer! Si et posen una multa et fots i la pagues, com tothom! A veure d’on et penses que cobraré jo, a final de mes...? No, seriosament, ja que toquem el tema, deixeu-me desmentir aquesta llegenda urbana: els mossos NO van a comissió per les multes que posen. És més, com que la gent som així de macos, s’ha demostrat científicament (i si no s’ha fet s’hauria de fer) que si no es toca la butxaca, l’advertència no serveix de res. Que et para un mosso per excés de velocitat i amablement et diu que corres massa i, a menys que es posi la mà a la butxaca per treure la temuda llibreta i et clavi una dolorosa de 300 euros, passem d’ell olímpicament! Sí, sí, reconeguem-ho, tots ho fem, això...

Els amics, doncs, són així de simpàtics i graciosos. Però no passa res, perquè sabem que en el fons ens donaran el seu suport i ens ajudaran en tot el que podran. Ai, què faríem sense amics...!

La X i l’Y tenen el gran privilegi de conèixer la S, una amiga de la família que és mosso d’esquadra, i compten amb els seus consells personalitzats. Si coneixeu algú dins el cos ja veureu que el que us dirà és que és possible, que no defalliu. Així que, ànims!

Mesos després, al juliol de 2010, quan l’APTE ocupa tota la pantalla del telèfon tàctil de l’Y i la X i ja saben segur que el 20 de setembre comencen l’institut, és el torn de dir-ho al pares i germans de l’Y.

El mateix: trucada al pares de l’Y per dir-los que els hi volen explicar una cosa important i quedada familiar amb ells un dissabte per la tarda. Evidentment, quan dius una cosa així a la família (el tan temut «Hem de parlar») el primer que penses que els altres pensaran és que la part femenina de la parella està en estat. Que està prenyada, vaja, que tindran un altre nét o néta. O també penses que poden pensar que es divorcien. No sé si poden haver-hi gaires opcions més. Però resulta que sí, que encara hi ha altres alternatives.

Arriba el dissabte per la tarda i van a casa dels sogres de la X.

L’Y diu, de cop i volta i sense anestèsia:

—No, res, que us volíem dir que canvio de feina.

Mirades estranyades dels pares de l’Y, però cap comentari. Ell no els hi dóna temps.

—Al setembre començo a estudiar a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya per ser mosso.

Ara si, les mirades dels pares de l’Y van de l’estranyesa a l’astorament, a la no credibilitat del que estan sentint, a l’estupefacció i finalment al somriure.

—És broma, oi? Ens esteu prenent el pèl.

—No, no, en serio. Porto un any estudiant i he fet tots els exàmens i els he aprovat. Al setembre entro a l’acadèmia.

Ara sí que estan desorientats. Quasi es poden veure els engranatges del seus cervells funcionant a tota velocitat per entendre i assimilar la notícia.

I és que els pares de l’Y i els seus germans no s’han assabentat del tema de les opos en els onze mesos que fa que duren. Increïble però cert. Per tant, un breu incís: és possible mantenir-ho en secret, que ho sapigueu.

De cop comencen a preguntar coses atropelladament:

—Que no va bé la feina? Que t’has enfadat amb el soci? Mosso? I hauràs de dur pistola? I tu ja en saps d’això? I, i, i...

L’Y, pacientment, els hi explica tot el que volen saber.

—La feina funciona més o menys però no és el motiu del canvi. No. Si. Si. Ja me n’ensenyaran...

El cert és que la feina ha decaigut bastant. La punyetera crisi ha suposat un daltabaix per la petita empresa familiar, però aquesta continua aguantant estoicament els embats de la vida i les estocades d’Hisenda, que per molta crisi que hi hagi, cada trimestre t’obliga a presentar els tributs corresponents. No fos cas...

El motiu del canvi ha estat més profund, un anhel interior que ha crescut amb el temps i que ha florit en el seu moment. Hi ha un temps per cada cosa, ja ho deia Salomó. I les coses no passen perquè sí. Al cap dels dies, dels mesos o dels anys, som capaços de trobar un sentit a allò que en aquell moment no en tenia. És com veure un brodat al revés. L’heu vist mai? Un embull de fils lligat i entortolligats sense (aparentment) una lògica coherent. Però de tant en tant se’ns permet veure l’altra cara, el disseny magnífic de la nostra vida, la imatge completa, i entenem que tot el que hem viscut fins ara ha servit per dur-nos on som i per fer-nos com som. I saber agafar les situacions i circumstàncies del passat per convertir-les en eines que ens ajudin en el present, ens mena a un futur millor. D’això, senyors i senyores, se’n diu experiència.

Però tornem al tema que ens ocupa. La conversa finalment acaba, i la sogra de la X diu, en un d’aquells moments pel record:

—Pensava que ens veníeu a dir que us casàveu.

!!!!!!!!!!

Que la X recordi, fa vuit anys que va pronunciar un tímid «Sí» en una sala de plens un pèl xarona d’un ajuntament rodejada de família i amics. (El verd fosc d’aquella sala encara tenyeix els records d’aquell moment). Així que es pensa que no ha entès bé el que la sogra ha dit.

—Com que us vau casar així, pel civil... doncs no sé, havia pensat que ara us casaríeu per l’església...

La X encara riu quan es recorda d’aquella conversa.

Dir-ho als seus germans no el fa patir tant, a l’Y. És un pur tràmit. I un cop fet, per fi, ja és públic (entenent públic com a família i amics) que el 20 de setembre de 2010 l’Y comença a estudiar a l’institut.

Un últim apunt: estigueu sempre preparats per les casualitats i per comunicar la vostra decisió a les persones més inversemblants, a les que mai de la vida hauríeu pensat trucar per dir-los alguna cosa així. A persones que ni tan sols teniu al Facebook!

Un cop va haver començat a estudiar, l’Y va decidir anar a la llibreria de la Generalitat a comprar llibres de tests pel temari. És important anar preparats i haver fet molts tests. De preguntes, de números, de matemàtiques, de figures (sobretot d’aquests últims)... Va a la llibreria, doncs, i en entrar veu un noi que li sona molt, però que en aquell moment no sap situar. De cop i volta li ve al cap qui és: resulta que és la parella de la germana petita de la seva sogra, un noi que només veu un cop l’any, i amb el que, apart de la parentela, poca cosa més té en comú. Doncs se l’ha anat a trobar aquí. I el que és més fort, el que fa ineludible que l’Y li comuniqui la decisió de ser mosso d’esquadra és que el noi... treballa allà! No volies caldo? Doncs dues tasses! Així és impossible mantenir la discreció...

La nota positiva de la trobada va ser un descompte més generós en la compra dels tres totxos que l’Y adquireix. I és que el Papa del cel cuida de tots els detalls...