4. Previsió de calendari

Un cop es publica al DOGC la convocatòria d’ingrés al cos de mossos d’esquadra i aquesta s’obre, comença el termini per entregar tota la documentació que es demana i comprovar si es compleixen tots els requisits.

Pel tema de la nacionalitat no cal patir, de moment: ens agradi o no, encara som espanyols. Després farem el recompte del títols, ens assegurarem de tenir l’edat adequada, de donar la talla, que no hi hagi exclusions mèdiques... cosetes d’aquestes. Tot això ho trobareu explicat en la pàgina web de la Generalitat, no cal patir. Només cal anar recopilant tota la burocràcia que es demana, que no és poca.

Un dels punts importants és el que parla de les taxes. S’han de pagar. Punt. És un toc de «catalanitat», perquè no perdem el (bon) costum de pagar per tot.

Ara seriosament, un petit consell. Quan aneu als bancs i demés organismes on us hagin de segellar papers, no està de més portar un parell de còpies extra. No sigui que la impressora del banc s’encalli i es mengi els fulls, o el bolígraf per signar exploti i ho taqui tot de tinta, o el xicot del banc es quedi el full que no s’ha de quedar i tu te’n vagis amb les mans buides. Sigueu previsors i avanceu-vos a les possibles eventualitats.

Un cop es tenen tots els papers, fotos, títols compulsats (ara en parlarem, d’això), el DNI (sobretot que NO estigui caducat), llibres de família i mil altres coses, es pot procedir a fer l’entrega dels documents.

Sobretot: llegiu bé els fulls abans d’omplir res, i sí, aquella lletra petita i eixarreïda que apareix a baix de tot, també. Llegiu les instruccions de com fer-ho correctament.

A l’Y li va passar una cosa curiosa amb el títol de català. Si teniu el nivell B de català podeu aportar el títol i és un examen menys a fer, que està bé, no? Doncs ja teniu l’Y enfilant cap a l’institut on havia estudiat per anar a buscar el certificat B de català.

S’acosta a l’administrativa:

—Necessito el certificat B de català.

—Ui, doncs ara no hi és la secretària. Però ja li diré que te’l prepari i el vens a buscar.

—D’acord. Quan tardarà?

—Ui, no gaire. Això no triga gaire.

Doncs sort que «això no triga gaire», perquè una mica més i a l’Y li passa la data límit per entregar els papers. Però per fi, després d’anades i vingudes de l’institut, de reclamacions i de trucades, l’Y obté el preuat certificat. Ara toca compulsar-lo. Que no és tasca fàcil, perquè resulta que ara, per compulsar un paper, que no és res més que fotocopiar-lo i segellar-lo conforme la còpia és idèntica, has d’anar al notari! Almenys al poble de l’Y.

Això que abans es feia sense problemes a l’ajuntament, a l’escola o en algun altre «lloc oficial» d’aquests més assequibles a tota la població, ara ja no. Au, ves al notari, que només entrar per la porta ja et deuen descomptar diners de la butxaca, i demana que et compulsin un paper. I porta tu la fotocòpia, eh? No fos cas que te l’haguessin de fer ells i ja no arribessis a final de mes. Perquè sí, per compulsar una fotocòpia, senyors meus, et cobren! Que jo entenc que tothom ha de viure, i que la carrera de notari deu costar molt i tot això, però vaja, que feina no els en falta mai: quan no són hipoteques, són crèdits, herències, denúncies, concursos... si estan ficats a tot arreu!

L’Y, doncs, entra a la notaria un dijous a mig matí. Ha d’entregar els papers el divendres, dintre de 24 hores. Demana si li poden compulsar una fotocòpia. Li donen hora per dilluns.

—Com? Dilluns? —diu lentament, el seu cap pensant que la bona dona no l’havia entès

—Home, i te la dono aviat, eh? Que el notari té l’agenda plena.

Un ulls estupefactes esguarden la secretària de fit a fit.

—Però és que jo haig d’entregar això demà al matí a Barcelona. Ho necessito per avui.

La secretària se’l mira amb cara de «T’has flipat, xaval».

—No, no, abans de dilluns no t’ho pot fer.

—Però si només ha de posar un segell i firmar!!! —això últim només ho pensa, no ho verbalitza audiblement—. Deixi’m el segell a mi i ja el poso jo, carai!!!

L’Y respira a fons deu vegades, després deu més, i finalment diu amb lentitud i marcant bé cada síl·laba:

—No, no, és que ho necessito avui. Demà haig d’entregar els papers. És molt important.

Recalca el l’avui i el molt.

La secretària se’l mira amb cara de «Sí, ves, doncs haver vingut abans». Però tampoc ho verbalitza. Amb cara de pomes agres li agafa els fulls i li diu:

—Torna al migdia. Miraré a veure si t’ho pot fer per llavors.

El to és el d’algú que t’està perdonant la vida. Li està fent el favor del segle. Si el cel es guanyés, la secretària, amb aquest gest tan misericordiós i magnànim s’asseuria al costat de nostro senyor, vaja.

L’Y deixa els fulls i torna al migdia. Ja estan compulsats. Paga sense dir res i surt amb aquell tresor a les mans. Després el «Gobierno de España» va fent campanyes de «Hoy sé amable, ho seràs mas feliz»...

L’endemà l’Y pot presentar sense problemes els papers davant el registre corresponent i ja només queda esperar a que surti la cobejada llista d’admesos i exclosos i exempts de la prova de coneixements en llengua catalana.

Per cert, si la cosa va endavant i supereu totes les proves d’accés, després us tocarà entregar de nou tots els papers. Doncs que sapigueu que allà mateix on els heu d’entregar us poden compulsar la fotocòpia... i gratis!