5. Primera prova: coneixements/aptitudinal/personalitat

Els dies han passat i la data ja és aquí. Han estat mesos d’estudi intens, d’hores de colzes, de mirar notícies, de llegir diaris, de dormir poc, de sortir menys, de caps de setmana inexistents, d’encalçar tots els mossos d’uniforme que ha trobat per demanar-los consell.  

L’Y porta vint-i-vuit setmanes estudiant. Pel mig ha estat de viatge a Atlanta catorze dies. Han passat les festes de Nadal i la setmana santa. Ha perdut hores d’estudi darrera de clients que demanen allò que no existeix, preparant papers del trimestre, fent factures. L’Y ha hagut de combinar la preparació teòrica de les oposicions amb les dotze hores diàries de feina. (És el que tenen el autònoms, ni 40 hores setmanals, ni festius, ni res de res. Si no treballes no factures, i si no factures no cobres; així de clar).

Però per fi ha arribat la data: avui és divendres 26 de març de 2010, i demà hi ha la prova de foc. L’Y prepara tot el que ha de prendre, sobretot el llapis del número 2. Imprescindible per contestar les 600 preguntes que haurà de respondre l’endemà. Pren algun llibre per repassar? Pren el temari? No pren res? Uf, els nervis són a flor de pell. Mentrestant la X ultima l’horari de l’endemà. Llevar-se a les 8h, esmorzar bé, anar a buscar pa pels entrepans, perquè ja dinarem allà, oi, cari? Galetes, aigua, Coca-cola per les possibles baixades de sucre, tovalloletes per si de cas, un llibre, una llibreta, bolis, gomes, el portàtil, el telèfon amb 3G, sortir de casa a les 11h per portar-li el nen a la tieta i marxar des d’allà per poder ser a Bellaterra abans de dinar. La llista sembla interminable.

A les vuit en punt del dissabte 27 de març de 2010 sona el despertador i segueixen l’ordre estipulat al detall. S’acomiaden del seu fill i pugen al cotxe, enfilant cap a la universitat de Bellaterra, on arriben poc després de les dotze. Tenen tres hores per trobar aparcament, buscar l’edifici on l’Y s’ha de presentar i dinar amb tranquil·litat. Després d’aparcar el cotxe, baixen i passegen fins els diversos edificis, davant dels quals troben les llistes de convocats i l’aula on han d’anar. És important memoritzar-ho. Encara no hi ha gaire gent. Alguns semblen esperar els aspirants del primer torn; d’altres van amunt i avall amb llibres o llibretes a les mans, nerviosos, atabalats. Cadascú sap com passar les hores prèvies al combat. L’Y i la X tornen cap al cotxe i descasen una mica. El sol brilla amb especial intensitat. Per ser març, fa calor. Es mengen un entrepà i algunes galetes, beuen una mica d’aigua i aprofiten per xerrar. Sembla un comiat: Sempre ens quedarà Bellaterra... Tots dos són conscients que s’hi juguen molt més que un aprovat o no: s’hi juguen la consecució d’un somni posat al seu cor molts anys enrere. Es fan dos quarts de tres. L’ambient es caldeja.

Mentre dinen, surt la gent del primer torn. Una riuada humana ha inundat el passeig, la carretera i l’aparcament. Els que els esperaven s’han tirat sobre seu com voltors, desitjant saber què-qui-com, sense deixar-los ni respirar per recuperar-se del tràngol. Al cap de poca estona, la riada és en direcció contrària. La X no se separa de l’Y. Hi ha gent pertot arreu. Nois i noies, pares, mares, germans, germanes, nòvios i nòvies. Sembla més que s’estiguin acomiadant al moll de la Transmediterrània d’algú que se’n va de viatge que no pas d’algú que entra a examen. Només els ha faltat dir-se allò ara tan desfasat d'envia’m una postal quan arribis!

La X i l’Y es dirigeixen cap al seu edifici. Aquest està al final d’una lleugera pendent flanquejada per dos edificis més. A baix de tot, mossos d’uniforme impedeixen l’entrada a l’edifici. Fan cara de pocs amics. Un d’ells, el que queda a la banda de l’Y i la X, almenys mesura un metre noranta, i vestit amb els chester blaus, les botes, la boina i l’arma penjada al cinturó, imposa bastant de respecte, la veritat. Sobretot quan amb una veu greu i potent comença a cridar:

—Vagin cap al fons, si us plau, senyors. Cap a la paret. Encara ha de baixar més gent.

Tímidament tothom es va movent una mica en la direcció cap on ha indicat l’agent.

Ell, no content amb el resultat, insisteix:

—Vagin cap al fons, senyors. Contra la paret. Ha de venir més gent, encara.

Més? Si ja estan tot serrats com sardines en llauna! Doncs sí. Més, molta més. De cop i volta, dalt de tot de la pendent comença a aparèixer gent i més gent. Un altre al·luvió. Els que han arribat aviat es premsen contra la paret, esclafats. Una massa nerviosa, una barreja d’olors, de suor, de xiuxiueigs, de por.

A l’hora prevista, minut amunt minut avall, una noia amb un megàfon comença a explicar com aniran entrant.

—Cridarem per número d’aula. Han d’entrar amb el DNI a la mà i ensenyar-lo.

Passen uns minuts més. La manada de gent sembla talment a punt d’una estampida. La X vol acompanyar l’Y fins l’últim moment, però tal com està el pati, encara que volgués marxar no podria. No hi cap. És impossible moure-s’hi, enmig de tota aquella multitud. Si en aquell moment comencessin a sonar les gralles i es comencés a alçar un tres de deu, a ningú se li faria estrany.

—Aula 21 —sona pel megàfon.

Se senten petits murmuris i es comença a percebre un lleuger moviment. Els primers aspirants s’acosten al mur de mossos que conté la multitud i franquegen l’entrada. Han accedit al temple sagrat, d’on només poden sortir-ne amb la victòria o amb la derrota. Opció que ningú vol contemplar, evidentment.

—Aula 42.

Més privilegiats que entren.

Van cridant el número d’aula aleatòriament. A l’Y li toca cap al final. Un cop dins, la X decideix esperar-se fins que hagi entrat tothom. El cert és que li fa vergonya passar pel mig de la gent que encara hi ha. Hi ha molts (i moltes) que se la miren per sobre de l’espatlla. Literalment parlant. La X no destaca per la seva alçada, i en el seu pensament creu que els altres pensen que què dimonis hi fa ella allà si no té ni l’alçada mínima exigida. Vist en perspectiva, però, la X creu que en aquell moment, encara que la miressin, no la veien. Tenien la ment posada en l’examen que estaven a minuts de començar.

Quan per fi ja queda poca gent i la X ja ha pres la decisió en ferm d’anar cap al cotxe a esperar-se, el brogit d’un exèrcit acostant-se la fa deturar. Al capdamunt de la pendent comencen a aparèixer caps enganxats a cossos, centenars de caps enganxats a centenars de cossos. Una veritable allau humana baixa pel camí per on suposadament ella ha de passar. Tota la riada humana que ha entrat a l’edifici, la multitud que ha trigat vint minuts a ser engolida per les portes de vidre, només era la meitat de la gent que hi havia. Increïble.

La X es torna a repenjar a la paret i aguanta allà de peu estoicament els altres vint minuts que triga tota aquella gent en entrar.

Quan finalment pot passar, va cap al cotxe a esperar que l’Y acabi. Són tres quarts de quatre de la tarda.

El que no sabien ni l’Y ni la X és que l’examen durava unes cinc hores. Cap a les sis de la tarda la X rep un missatge de l’Y on li diu que almenys fins dos quarts de nou no sortiran. Immediatament la X truca la tieta-cangur:

—Tieta? Doncs que l’Y m’acaba d’enviar un missatge dient que fins que no siguin almenys les vuit i mitja no sortiran. O sigui, pots fer-li el sopar al nen tranquil·lament quan sigui l’hora. Ja arribarem...

La X passa la tarda llegint al cotxe o treballant amb el portàtil. De tant en tant surt a estirar les cames, perquè l’espera es fa llarga, molt llarga.

Una mica abans de rebre el missatge, la X resta assentada al banc que envolta un petit arbre davant de l’entrada de l’edifici. A la seva esquerra hi ha la furgoneta reixada del mossos, d’on surten veus i rialles. Estan berenant. La X entén que, sota les (poques i primes) capes de roba de l’uniforme, sota la defensa i l’arma, els mossos no deixen de ser... persones. En aquell moment, de l’edifici surten uns nois carregant unes caixes enormes ben tancades. Són els exàmens del primer torn. La X veu com els carreguen en una furgoneta i se’ls emporten. Allà dins hi ha el futur de molta gent.

Al 2010 es van presentar 11.920 persones per cobrir 800 places. 1 plaça per cada 15 aspirants. L’any 2011, a raó de la crisi i de las retallades pressupostàries a tots els nivells, es redueix la oferta de places a 600 per 12.100 persones. 1 per cada 21. A tots els que us presenteu properament dir-vos que, malgrat les dificultats, tot és possible. No defalliu.

Cap a quarts de nou la X torna cap a l’edifici. S’asseu i s’espera, com la resta d’acompanyants, fins que les portes s’obren i poc a poc comença un lent però constant degoteig de persones que surten. En els seus rostres es llegeix sobretot cansament. Moltes hores d’examen, molta pressió, molts nervis acumulats. La primera prova s’ha acabat. Queda esperar la nota mentre es preparen pel següent examen.

La versió de l’Y, però, serà de més interès per tots aquells que estiguin a punt de viure una situació semblant. Què va passar un cop el temple sagrat el va engolir? L’Y entra juntament amb la resta de convocats de la seva aula. Caminen tots junts darrera la persona encarregada de dur-los a l’aula. Amb el DNI a la boca, el llapis del 2 en una mà i la goma a l’altra, semblen talment un ramat de xais a punt per entrar a l’escorxador. Però no, quan entren a la classe no hi apareix davant seu la visió de la maquinària necessària per espellar-los i empaquetar-los en safatetes individuals ideals per la barbacoa, sinó que el que hi ha és un mar de taules i cadires frisant per rebre’ls. Són prop d’un centenar. Els fan seure i els expliquen com anirà la prova. Tindran un breu descans per anar al servei, però està estrictament prohibit sortir de l’edifici. Si algú ho fa, significarà un suspens automàtic. També han de ser puntuals quan tornin del descans, el que vol dir que:

a) o practiquen la teletransportació per anar al lavabo i tornar a temps esquivant la cua quilomètrica que s’hi forma o

b) no beuen absolutament res en les cinc hores que tenen per davant, amb el conseqüent risc de deshidratació i lipotímia que això comporta.  

Però no us preocupeu: si succeeix això últim, a fora hi ha ambulàncies preparades per combatre qualsevol eventualitat. Això sí, estareu suspesos.

L’Y s’asseu, doncs, i col·loca visiblement sobre la taula el DNI, el llapis i la goma. Res més. Com a molt un rellotge per controlar el temps, però dels que NO tenen calculadora... que les arrels quadrades es fan de cap, senyors i senyores!

La X, quan l’Y va començar a estudiar per les oposicions i va veure que les arrels quadrades s’havien de fer de cap, es va proposar que si alguna patrulla la parava mai per haver comès alguna infracció, no deixaria que la multessin si abans no li demostraven que sabien calcular.

—Què diu, agent, que m’ha de multar per excés de velocitat? Doncs miri, o em fa l’arrel quadrada de 127.938 de cap o la multa se la fica allà on li càpiga. Que surti del cotxe, diu? Que m’arresta...?

A la X encara no l’havien parat mai, però veient con seguia la conversa imaginària amb l’agent potencial va preferir que no ho haguessin fet. Si mai la deturaven, pagaria com tothom, no fos cas.

Quan el descans finalitza tots tornen a l’aula. Hi ha una persona, però, que arriba quan les portes de l’aula ja s’han tancat, i això que li han donat 5 minuts de marge. Tant hi fa. No la deixen entrar. Una mica més tard li tornen el DNI i se’n va cap a casa amb la cua entre cames. Potser sonarà cruel, però la realitat és que és un adversari menys a batre.

Sigueu puntuals i correctes. Esteu allà per fer un examen, no us ho preneu a broma. L’Y contesta unes 600 preguntes en total, per tant, NO ho visualitzeu com un esprint o no arribareu ni a la meitat. Més aviat feu-vos la idea de que és com una marató. És llarg, però si us concentreu cada cop en fer un pas més, podreu arribar al final. No penseu Ostres, 600 preguntes!, sinó veieu-ho com una pregunta + una pregunta + una pregunta. Pas a pas.

Hi ha un llibre que conté un exemple molt clarificador de com fer-ho. Coneixeu Momo, de Michael Ende? Un dels protagonistes és escombriaire i neteja els llargs carrers de la ciutat. Quan comença a treballar ell no mira tot el que té per davant, sinó el proper pas.

—Ves, Momo —le decía, por ejemplo—, las cosas son así: a veces tienes ante ti una calle larguísima. Te parece tan terriblemente larga, que nunca crees que podrás acabarla.

Miró un rato en silencio a su alrededor; entonces siguió:

—Y entonces te empiezas a dar prisa, cada vez más prisa. Cada vez que levantas la vista, ves que la calle no se hace más corta. Y te esfuerzas más todavía, empiezas a tener miedo, al final estás sin aliento. Y la calle sigue estando por delante. Así no se debe hacer.

Pensó durante un rato. Entonces siguió hablando:

—Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Sólo hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Nunca nada más que en el siguiente paso.

Volvió a callar y reflexionar, antes de añadir:

—Entonces es divertido; eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser.

Después de una nueva y larga interrupción, siguió:

—De repente se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta cómo ha sido, y no se está sin aliento.

Asintió en silencio y dijo, poniendo punto final:

—Eso es importante.*

Són moltes preguntes, sí. Són moltes hores d’examen, sí. Però heu d’anar pas a pas.

A més a més, no passa res si no s’acaben totes les preguntes. No és la fi del món. En comptes d’anar a Barcelona us enviaran a la Seu d’Urgell a patrullar, però no passa res. 

No, seriosament, no us obsessioneu. Contesteu coherentment, no mentiu, no us contradiu (cosa més fàcil de controlar si feu l’anterior), sigueu sincers.

Un consell important és que aneu comprovant amb regularitat la graella on marcareu les respostes, no sigui que estigueu marcant la casella de la pregunta que no toca i hagueu de començar a esborrar quadradets i més quadradets a la recerca d’on us heu confós de línia.

Aquest primer dia coneixereu gent amb la que, si tot va bé, us anireu retrobant prova a prova, fins que coincidireu a l’institut o arribarà el dia en què el nom de l’altre ja no estarà a la llista de convocats.

És trist, però no deixa de ser una oposició.

Dies després la pàgina d’informació a l’opositor es col·lapsa quan surten els resultats de les proves. Tingueu paciència.

A la pàgina que consulteu, amb la vostra identificació i contrasenya, us sortiran les notes de les dues proves i un apte (si tot va bé), juntament amb la data i lloc de la següent prova: l’examen físic.

De moment, l’Y continua l’aventura.

*Momo, Michael Ende. Editorial Salvat Alfaguara, Barcelona, 1987, pp. 38-39.