10. Quarta prova, 2a subprova: entrevista personal

Ara sí. Això ja s’acosta a la seva fi.

Després de l’últim apte, queda la prova més temuda i odiada, la que les males llengües diuen que és on suspenen el cinquanta per cent dels aspirants que aconsegueixen arribar fins aquí. Ve a ser cara o creu, vaja.

Des que va acabar l’últim examen psicotècnic i les proves mèdiques, l’Y i la X s’han dedicat a preparar-se l’entrevista. Han buscat les possibles preguntes a la xarxa (beneït Internet) i s’han passat cada vespre assajant respostes, gestos, maneres, postures, tons de veu, volum, tot el que han llegit que els pugui ser útil.

La X té una cosina que ha estudiat psicologia i domina el tema. L’han crivellat a preguntes, l’han fet partícip (per la força, en són conscients) del seu nerviosisme i del seu estrès. Ella els ha aconsellat sàviament: «Sigues tu mateix».

Be water, my friend.

Cada nit, un cop han acabat de sopar i han posat el nen a dormir, la X agafa els fulls i interroga l’Y durant mitja hora. L’esbronca si mou les mans, si no sap on posar-les, si les té quietes, si creua les cames, si no les creua, si es belluga, si es tira endavant, si es tira endarrere, si es rasca, si esternuda, si dubta, si tarda més d’un segon a contestar, si tarda menys, si la mira als ulls, si no la mira. Allò sembla més en un interrogatori de la Gestapo que no pas una entrevista personal!

Però per fi arriba el temut 8 de juliol de 2010. Fa calor. El cel és blau i serè.

Ben d’hora al matí aparquen el nen un altre cop (d’aquí la importància del suport familiar) i enfilen cap a Barcelona. Arriben amb prou temps per passejar per un centre comercial proper i buscar un regal especial pel seu fill, per la paciència que ha tingut amb les anades i vingudes de torn, amb les matinades, amb els llargs caps de setmana sense papa. A més a més, ha guardat la discreció fins l’últim moment, i es mereix tot el que li pugin donar i més. En una botiga de joguines troben el regal ideal: una rèplica a escala d’una moto de trànsit dels mossos d‘esquadra. No hi ha dubte, és el regal perfecte.

Un cop troben la comissaria, amb aquells murs de formigó alts i els colors grisos i blaus corporatius, amb la senyera catalana i espanyola onejant altives, encara tenen temps de sobra per esmorzar. Són les onze, i l’Y té l’entrevista a les dotze. Entren en una moderna i minimalista cafeteria a l’espera que arribi l’hora H. Des d’on estan asseguts veuen l’entrada principal de la comissaria i controlen el petit nombre creixent de persones que s’aglomeren a l’exterior. Cap a dos quarts de dotze comença a sortir gent de l’interior de l’edifici. Ells i elles, ben vestits, creuen el llarg pas de vianants que separa la comissaria de la cafeteria i s’hi atansen. Ara n’entren dos, ara dos més, ara en venen quatre de cop... La X ho troba molt sospitós, i l’ambient s’enrareix fins que s’adona que són els psicòlegs i agents que li faran l’entrevista a l’Y d’aquí una estona.

—Potser seria millor marxar, que ningú pugui dir que volem influir en la seva posterior decisió d’aprovar-te o no —diu la X.

Ells i elles continuen xerrant animadament, aliens al turment interior que li han provocat a la X, que fa aixecar l’Y i van a pagar les seves consumicions. La X, això sí, té la temptació de pagar la ronda de tot el que estan esmorzant ells i elles. Només per si de cas...

Travessen el pas de vianants en direcció a la comissaria i comencen a veure cares conegudes.

—Ei, també vau aprovar el psicotècnic! Enhorabona!

—Última prova, uf! Estic súper nerviós!

—Vinga, ànims! Que ja hem arribat molt lluny!

Hi ha cares que ja no hi són, i en silenci tots semblen preguntar-se si ells se salvaran de la crema.

Al cap d’una estona, psicòlegs i policies comencen a sortir de la cafeteria i tornen a ficar-se a l’edifici, flanquejat ara ja per una trentena de nois i noies expectants. La X agafa ben fort la mà de l’Y i li desitja el millor.

—Passi el que passi allà dintre, gràcies per l’esforç que estàs fent per donar-nos una vida millor.

Tot seguit surt una noia i els explica què passarà quan entrin a la comissaria. Els va cridant per ordre alfabètic i entren, ara si per últim cop, al temple sagrat.

És l’últim assalt d’aquest combat que ha estat la oposició per mosso d’esquadra. Han passat onze mesos des dels esdeveniments narrats en el primer capítol. Onze mesos d’esforç i de sacrifici. Onze mesos que poden canviar la resta de la vida de l’Y i la X. Estan molt a prop de la línia de meta, ja veuen la bandera de quadres blancs i negres onejant al final.

I ara, com sempre, toca esperar.

El 31 de juliol de 2010 la pàgina web d’informació als opositors no dóna coll amb l’allau de visites que rep. Quan per fi aquesta s’obre, l’APTE que llegeixen fa que es desfermi l’eufòria. Però hi ha alguna cosa que falla. Hauria de sortir alguna cosa més, el dia d’inici de l’institut, per exemple. Llarguíssims minuts després, per fi la web funciona a tot rendiment i mostra la data d’entrega de la documentació, de recollida de l’uniforme i d’inici del Curs de Formació Bàsica per Policies.

Ara toca portar papers i recollir l’uniforme, al setembre. És l’únic dia que la X no l’acompanya: coincideix amb el mateix dia que el seu fill comença el primer curs de primària. Vénen canvis per tots.

Què passa un cop l’Y entra a la comissaria per fer l’entrevista?

Primer de tot, la trentena d’aspirants s’amunteguen en un sala d’espera minúscula, des d’on els van cridant d’un en un. Quan li toca el torn a l’Y, una persona l’acompanya fins una sala ocupada per un home, que el saluda afablement. Ella també entra i es queda. Cap dels dos identifica el seu rol, però se suposa que hi ha un mosso i un psicòleg. Tingueu en compte que és molt probable que, si acabeu entrant a l’institut, us els torneu a trobar allà. Un cop l’Y s’acomoda a la sala, comença l’interrogatori.

Dic que comença l’interrogatori perquè l’entrevista comença en el moment en què criden el vostre nom. L’ENTREVISTA DURA DES QUE US AIXEQUEU DE LA CADIRA DE LA SALA D’ESPERA FINS QUE TORNEU A SORTIR PER LA PORTA DE LA COMISSARIA. És molt important recordar-ho i actuar en conseqüència.

A l’Y comencen preguntant-li pel seu currículum, el que havia redactat en la quarta prova, 1a subprova. Parlen de feina, d’estudis, de projectes i de metes. Però cada entrevista és un món, i pot ser que acabeu parlant de la vostra mascota, de la vostra música preferida, de cinema, de llibres, d’excursions a la muntanya o de macramé.

Sigui el que sigui del que acabeu parlant és important que mantingueu una actitud relaxada, que no mentiu, que sigueu coherents en les respostes i que mantingueu la serenitat. Estigueu disposats a parlar obertament de vosaltres. La clau és trobar l’equilibri entre el que us pregunten i el que responeu. No es pot respondre amb si o no (això ja ho vau fer, i de sobres, als psicotècnics), però tampoc cal explicar vida i miracles si no us ho han demanat.

Sigueu vosaltres mateixos.

D’altres consells per l’entrevista, que podeu trobar a qualsevol publicació que parli del tema, són: cuidar la imatge, arribar amb temps per poder estar relaxat, seure bé, utilitzar un llenguatge correcte, esperar que sigui l’entrevistador el que faci les preguntes, no criticar feines/companys/caps anteriors, ser natural... A la xarxa podeu trobar un munt de recursos que us poden ajudar a donar el millor de vosaltres mateixos.

L’entrevista de l’Y dura una hora i quinze minuts. D’altres companys l’han fet en vint minuts, o en tres quarts d’hora. Com hem dit, cada entrevista és única. No us obsessioneu.

L’Y acaba l’entrevista i, ara si, aquesta és la última espera. És com trencar aigües: el part pot tardar més o menys (evidentment millor menys que més), però saps que  no hi ha volta enrere.

***Possibles preguntes de l’entrevista***

-Parlar de la trajectòria acadèmica (recordeu que només saben el que heu posat al currículum)

-Parlar de la trajectòria laboral

-Parlar de les activitats que es fan en el temps lliure

-Opinió sobre l’escola

-Opinió sobre el cos de mossos d’esquadra

-Opinió sobre el fet de portar arma

-Adjectius que defineixin pare i mare

-Per què triar el cos de mossos d’esquadra i no un altre cos de seguretat

-Com reacciones quan t’enfades

-Un moment important a la vida

-Per què vas triar una carrera o una altra

-Què en pensa la teva família que et presentis per mosso d’esquadra

-Com has solucionat alguna situació complicada

-Per què vols ser policia

Aquestes només són algunes de les moltíssimes preguntes possibles. Podeu trobar-ne més si aneu a Google i teclegeu «preguntes entrevista mossos» o algun concepte semblant.

A la X li va fer gràcia la última pregunta que sortia en els seus fulls: «En una escala de l’1 al 10, digui com ha estat de sincer en aquesta entrevista»...

És temps de canvis. Han d’acabar de parlar de moltes coses: d’economia, d’horaris, de feina, etc. Toca organitzar una segona reunió amb el soci i decidir què fan amb l’empresa. Toca buscar una font de finançament pels nou mesos amb sou disminuït. Toca explicar-ho a la resta de la família. Toca explicar-li al nen que aquest any, mentre ell faci primer, el papa també farà primer i no el podrà veure gaire.

El dimarts 7 de setembre, l’Y va a entregar la documentació i a recollir l’uniforme.

El dimecres 15 de setembre es presenta a l’institut per una primera presa de contacte.

I el dilluns 20 de setembre de 2010, exactament 13 mesos després de l’inici de la seva odissea personal, l’Y comença el Curs de Formació Bàsica per Policies a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.