6. Segona prova: exercicis físics i comprovació de dades antropomètriques

L’Y s’entrena sortint a córrer, anant en bicicleta, fent peses i abdominals. Treballa moltes hores al dia, per tant no té temps d’anar al gimnàs i preparar-se amb un monitor. No passa res. Cadascú sap la seva forma física i què ha de millorar.

El que sí és important, ja que no ho han tret (almenys mentre dura la redacció d’aquest llibre) és preparar-se el circuit d’agilitat.

L’Y comença a buscar, trucar, visitar i enviar e-mails a una pila de llocs per preguntar si fan el circuit per les proves de mosso d’esquadra. El circuit d’agilitat és un circuit determinat, no serveix posar quatre tanques i inventar-se’l. Les mides entre obstacle i obstacle són fixes, i els aparells s’han de col·locar d’una forma concreta. Aquí sí que és interessant que trobeu un lloc on us el puguin preparar.

Finalment l’Y troba un entrenador personal que accedeix a preparar-li el circuit en un complex esportiu municipal i vinga, a saltar sobre el plint! Per anar bé, hauríeu de poder fer-lo amb els ulls tancats, calculant al mil·límetre on posar el peu per saltar l’obstacle, com acotar-vos per passar per sota de la tanca amb l’angle adequat i on posar les mans per fer una tombarella digna de la Nadia Comaneci. O del Gervasi Deferr, si busquem un exemple més proper en la distància, en el temps i en el gènere. (Pels qui no recordeu qui és la Nadia, només cal que poseu el seu nom a Google i descobrireu a la primera gimnasta en obtenir set deus en uns JJOO).

Les proves són dures, i hi heu d’anar ben preparats. Recordeu que la nota que traieu a les oposicions també comptarà a l’hora de que us donin un destí o un altre.

El dia 26 d’abril de 2010 comença molt aviat per l’Y, la X i el seu fill. A tres quarts de cinc del matí el deixen a casa de la cangur (no hi ha res com la família!) i marxen cap al CAR, a Sant Cugat del Vallès. Arriben a les sis i escaig, aparquen el cotxe al polígon industrial vorà i baixen caminant tot xino-xano fins arribar a l’entrada del Centre d’Alt Rendiment, que ja comença a mostrar bastanta activitat. Tot i l’hora, no són pas els primers. Ja hi ha tot de nois amb xandall o pantalons curts esperant a la porta, sols o acompanyats, visiblement nerviosos o calladament serens. A les 6:53 minuts els fan entrar. Passaran sis hores i mitja abans que l’Y i la X no es tornin a veure, en les quals l’únic mitjà de contacte seran els breus whatapp que l’Y li enviarà amb el resultat cada vegada que acabi una prova.

Mentre s’espera de nou al cotxe, la X narra al seu blog els esdeveniments succeïts tot just començar el dia.

Segundo asalto_26 abril, 2010

Aquí estamos de nuevo, esperando en la arena mientras él juega el segundo asalto en el ring.

Hoy ha sido un día… no sé, raro. Justo acaba de empezar, es cierto, pero ya he tenido tiempo de hacer kilómetros, de tomar un café en un sitio cutre y de que me pusieran una multa de tráfico.

Aquí estoy, a las 7:35 de la mañana, sentada en el coche en una calle de un polígono industrial, rodeada de Novotel, Catalana Occidente, Renfe, Asepeyo y Sacyr. Ya ha salido el sol, la temperatura es buena, y por delante tengo varias horas de espera, sin lavabo, hasta que Y termine lo que está haciendo.

Hemos llegado a las seis y poco, aún de noche, y nos hemos sumado al montón creciente de chicos que esperaban para lo mismo: cambiar sus vidas para proteger y servir.

Y ha entrado a las 6:53, y entonces ha empezado mi camino de vuelta al coche, a 1 km más o menos de distancia. Cuando he llegado me he dirigido a un amable agente de policía que estaba por allí para preguntarle si mi coche molestaba, y, amablemente, me ha contestado que ya estaba multado y la grúa estaba de camino. Empezamos bien el día. Lo cierto es que hemos aparcado en la parada del bus delante de la estación. Bueno, nosotros y los otros 15 coches de otros tantos 15 chicos ilusionados por cambiar sus vidas. Así que, después del susto inicial (¡una multa!, ¡la grúa!), las sinceras disculpas de mi parte (¡lo siento, nos han indicado que hacia aquí encontraríamos sitio y la verdad es que a esas horas y oscuro, no hemos visto ni la señal de prohibido parar y estacionar!) y una sonrisa (por mi parte pero con buen recibimiento), han provocado que el agente me preguntara si sacaba el coche (a lo que he respondido que sí, evidentemente), que yo le preguntara, a mi vez, dónde podía aparcar (cosa que me ha indicado con suma amabilidad) y que me dijera que no me preocupara, que iba a romper la multa y no la tramitaría (cosa que por fe he creído, esperando que no se equivocara de matrícula e indultara a otro afortunado). Así que he cogido el coche sin tener ni idea de dónde ir (me horroriza conducir por sitios que no conozco), y he buscado aparcamiento donde he podido, comprobando, esta vez sí, que no hubiera ninguna señal que lo prohibiera o restringiera.

Parte uno.

En la segunda parte de este periplo, después de aparcar a medio kilómetro más de distancia, he tenido que buscar una cafetería, porque seguía en ayunas desde las cinco de la mañana. He buscado la Renfe, confiada de que allí por lo menos había algo caliente que tomar y un sitio para sentarme y desayunar con tranquilidad. Pues no. Se ve que las zonas industriales eso no está de moda. Así que lo más que he encontrado ha sido una kiosco con cafetera (porque yo no llamaría a ese lugar cafetería), cutre y lleno de gente, donde me he tomado un café ardiendo de pie, mientras oía a los paisanos cómo hablaban de que el aparcamiento estaba lleno de turismo todos llenos de papelitos amarillos. Un buen señor decía que eran de los pobres chicos que estaban haciendo las pruebas , y otra señora (no tan buena, en mi opinión) decía que ya les estaba bien que la grúa viniera y que se llevara lo coches, que se jorobaran los pobres chicos). Al igual que ancianos mirando las obras de las ciudades, allí estaban los espectadores mirando cómo la grúa, cuando finalmente ha llegado, cargaba los coches. «En mis tiempos el de la grúa tenía que bajar del coche para engancharlos», decía un hombre. «Ahora ya lo hacen todo automático», seguía su frase. Aún no sé si la situación era patética o tenía su gracia.

Y llegamos al principio, sigo aquí sentada en el coche, mirando la gente que se dirige a sus empresas, porque son casi las ocho, y temiendo que cada vez que tenga que ir al baño tendré que comprar un billete de tren, porque la estación está en obras y está todo cerrado…

PD. Escribo una hora después, para actualizar la situación. Un gentil trabajador de la Renfe me ha dejado usar los lavabos privados de la estación. Se ve que hoy todo el mundo es amable, o que mi cara de pena funciona mejor de lo que esperaba.

Aunque quizá también podría ser que hoy «el papá del cielo» tuviera un especial cuidado de nosotros… Eso sí, no voy a beber agua en toda la mañana…

A tres quarts d’una la X surt del cotxe i es dirigeix cap a l’entrada del CAR, on ja comencen a aparèixer petits grups de nois suats i extenuats. Cap a dos quarts de dues surt l’Y, exhaust però content, perquè ha pogut, almenys, superar algunes marques que feia durant l’entrenament.

I quina és la versió dels fets de l’Y?

Només entrar al CAR han pesat, mesurat i calculat l’IMC a tots els aspirants, no fos cas que no donessin la talla per ser mosso o la sobrepassessin. Si algú no la dóna, se’n va al carrer després d’un segon mesuratge. (A partir de la convocatòria 46/11, en els requisits d’entrada al cos es passa de demanar 1’70m a 1’65m pels homes, així que la por a no arribar a la mida requerida potser deixa de ser un malson per algun aspirant). Un cop fet això, comencen les proves pròpiament dites, amb bastant de temps de descans entre una i l’altra.

És interessant portar força líquids i alguna cosa per menjar, siguin entrepans, fruita o barretes energètiques. És un dia realment esgotador. I tampoc està de més fer-se amb un d’aquells esprais tipus Reflex. No se sap mai quan es pot necessitar.

A l’Y li donen una targeta amb el seu número d’aspirant, que haurà de portar a tots els següents exàmens i revisions mèdiques. No la perdeu.

L’Y ha hagut de penjar-se d’una barra com un periquito, esllomar-se aixecant el pes del dinamòmetre, fer el circuit d’agilitat i acabar amb la fatídica course navette. Per sort, la nota final és la mitjana de les quatre proves. A partir d’ara, però, la cosa potser es complicarà una mica més, perquè en la convocatòria del 2011 (46/11) només han quedat dues proves físiques. Així que foteu-li canya! (A la pàgina oficial de la Generalitat s’explica molt bé en què consisteix cada prova i com s’ha de fer, per això no patiu).

A mig matí l’Y li ha enviat un breu missatge a la X: «Circuit 20 segons». La X, estranyada perquè sap que el feia en menys temps, li contesta: «Què ha passat amb els 18?». Un altre breu pip li diu: «M’han cantat un nul en el primer intent».

Ara potser us sona a obsessió, però d’aquí poc sabreu els segons, les centèsimes i les mil·lèsimes que feu en cada prova, i guardareu la targeta amb el temps de la course navette com un tresor, un record de l’esforç, patiment i sacrifici que vau fer per poder arribar a l’institut.

 Ara, com sempre, toca esperar...

Al cap d’uns dies saben que l’Y ha superat l’examen. Continuen endavant!